105 anys d’una vaga que va aconseguir la jornada laboral de 8 hores – La Vaga de la Canadenca a Barcelona

Ara fa 105 anys que el govern va dictar un decret establint la jornada laboral en 8 hores. Però tot va començar a Barcelona uns mesos abans.

La Companyia elèctrica Traction Ligth and Power, coneguda a Barcelona per La Canadenca, per ser el seu principal accionista un banc del Canadà, va voler canviar el contracte de vuit treballadors de temporals a fixos, però darrere aquesta gran notícia hi havia un parany, el privilegi de passar a ser fixos comportaria una baixada del salari.

Aquí va començar el conflicte, alguns d’aquests empleats eren afiliats a la CNT, com que no estaven disposats a acceptar la rebaixa dels sous, van iniciar una sèrie de protestes i mobilitzacions que van acabar amb l’acomiadament dels treballadors.

L’endemà era el 5 de febrer de 1919, quan 125 companys dels acomiadats, van anar normalment a la feina i a les 12 del migdia van fer una aturada, es van pujar a les taules i es van declarar en vaga demanant la readmissió dels seus companys.

Els treballadors van recórrer al governador civil explicant-li en conflicte i aquest va respondre que ja estava solucionat. Quan els treballadors van voler reincorporar-se al seu lloc de treball, es van trobar que la policia els impedia l’entrada. Va haver-hi un enfrontament, amb algun ferit fins que van abandonar les oficines.

Des d’aquell moment va ser la CNT l’encarregada de portar les negociacions. Com que l’empresa amenaçava amb l’acomiadament de tots els que fessin vaga i la CNT continuava demanant la readmissió dels acomiadats, les negociacions no van arribar a bon termini, cada dia anaven pitjor fins que el 8 de febrer tota la plantilla es va declarar en vaga.

Salvador Seguir Rubinat, conegut com el Noi del Sucre, perquè tenia el costum de menjar-se els terrossos de sucre sucats amb el cafè, era un anarcosindicalista català, secretari general de la CNT i un gran defensor de la classe obrera que va agafar les regnes del conflicte.

Des d’aquell moment altres sectors es van unir a la vaga, el 17 de febrer ho va fer el ram del tèxtil, el 21 de febrer la resta de treballadors de les empreses elèctriques i més tard les companyies d’aigua i gas, posant d’amunt la taula de negociacions per primera vegada, la jornada laboral de vuit hores.

La vaga començada per vuit administratius despatxats, en dos mesos es va convertir en una vaga general que va portar la ciutat al caos, Barcelona estava a les fosques, els tramvies no podien arribar a les cotxeres, els diaris no sortien, tot per manca de llum.

La situació cada cop estava més tensa, el governador militar volia declarar l’Estat de Guerra, el govern central s’oposava, comencen les detencions d’obrers i sindicalistes, fins que el govern entra a la Canadenca per poder restablir el subministrament elèctric, però per fer-ho els hi calia tenir carbó i els carreters també estaven de vaga, per fi els soldats van ser els que van carregar el carbó des del port fins a l’empresa i es va fer la llum a Barcelona, una llum minsa, però llum.

Aviat les impremtes van donar suport a la vaga i van arribar a impedir que un ban de Milans del Bosch, governador civil, arribés als seus destinataris que no eren altres que els treballadors de l’aigua, llum i gas, comunicant-los que es militaritzaven i per tant havien de tornar a la feina. Per fi el ban es va poder enviar i molts treballadors no van fer cas argumentant que no eren esquirols, tres mil van ser detinguts i duts al castell de Montjuïc, però la vaga continuava.

Seguí, el Noi del Sucre, va acabar detingut i empresonat a la Model junt amb altres sindicalistes.

Finalment l’exercit ocupa la ciutat i el 13 de març el govern declara l’Estat de Guerra, nomenant governador civil a un antic directiu de la Canadenca, un bon amic de la burgesia catalana, Carlos Montañés.

El govern central envia a Barcelona un negociador, José Morote, subsecretari de presidència (encara no coneixien el terme relator) amb plens poders per fer de mediador entre la patronal i els sindicats. Morote després de parlar amb els representants de les empreses es dirigeix a la Model a parlar amb Seguí.

D’aquelles converses sorgeix un acord, els treballadors de la Canadenca es podran reincorporar a la feina, els detinguts s’alliberarien i tots els acomiadats serien readmesos en els seus llocs de treball. El govern tenia por del socialista i membre de la UGT Largo Caballero que amenaçava d’expandir la vaga a tot el territori nacional.

Finalment la Canadenca readmet als acomiadats, els empresonats són alliberats i el 3 d’abril de 1919 un reial decret del govern estableix la jornada laboral en 8 hores.

Les conseqüències van ser la dimissió del governador civil de Barcelona, del cap de policia i del cap de govern, el Comte de Romanones i darrere d’ell tot l’executiu central.

Una gran victòria dels obrers catalans que després d’una llarga lluita van aconseguir el que avui en dia, considerem normal i tenim més que assolit, la jornada laboral de 8 hores. Potser ara tenim altres reivindicacions, el que està clar és que com diu el refranyer espanyol: “El que algo quierealgo le cuesta”.

Tags: Jornada laboral 8 hores, La Canadenca

Notícies semblants: