Quan parlem de desert, sempre pensem en una zona àrida on no plou quasi mai i on es fa molt difícil la supervivència de l’home per manca d’aliments i aigua, encara que de tant en tant trobem algun oasi.
Un desert alimentari és una zona poblada on no hi ha cap botiga on poder comprar productes d’alimentació, sobretot productes frescos com carn, peix, fruites i verdures. A les zones amb botigues i supermercats les anomenem oasi alimentari.
Aquests termes van sorgir a finals dels anys 90 al món anglosaxó, l’any 1999 el Departament de Salut del Regne Unit va definir els deserts alimentaris com “zones d’exclusió relativa on les persones experimenten barreres físiques i econòmiques per a l’accés a aliments saludables”.
Però el seu origen reial va ser als Estats Units durant els anys 40 i 50, quan les famílies de classe mitjana van abandonar les grans ciutats per traslladar-se a urbanitzacions als afores, també ho van fer les botigues, deixant el centre de les ciutats sense cap lloc on comprar i amb la població amb menys recursos que no tenia accés a les grans cases de les urbanitzacions.
Al nostre país això va començar amb la proliferació de les grans superfícies, moltes vegades situades als afores de la població o als polígons industrials i que per competitivitat van començar a abaixar preus fent molt difícil la supervivència de les petites botigues. Amb la incorporació de la dona al treball també ha canviat el ritme de vida, ara tenim menys temps per perdre comprant i acostumem a fer-ho tan sols un cop a la setmana o un cop al mes i normalment a les grans superfícies, relegant el comerç local a l’oblit i a la llarga acabant tancant.
Els estudis parlen de desert alimentari quan hem de recórrer més d’un quilòmetre i mig o dos per trobar algun lloc per comprar productes frescos.
A Catalunya també podem observar aquest fenomen, sovint l’única botiga d’un poble petit aguanta oberta fins a la jubilació dels propietaris i després tanca per falta de gent que vulgui continuar.
A Lleida hi ha més de 40 municipis que no tenen cap botiga de queviures o establiment comercial, sent les comarques de La Noguera i La Segarra i el Solsonès les més afectades, podem posar com a exemple Cava, Esterri de Cardós, Fulleda, Guixers o Tiurana que s’han de desplaçar fins a Bellmunt d’Urgell, Bossost o Les.
A les comarques gironines hi ha 17 pobles sense cap botiga com Albanyà (Alt Empordà), Serra de Daró (Baix Empordà) o els petits pobles de la Cerdanya.
La població més afectada és la gent gran, persones que en molts casos no tenen cotxe, ja no tenen carnet de conduir o amb malalties que els fa difícil el desplaçament. La petita botiga de poble també era un mitjà de socialització, la gent quan anava a comprar acostumava a petar la xerrada, sovint xafarderies del poble, però era una forma de no aïllar-se a casa.
