L’1 d’abril de 1939 Francisco Franco va emetre l’últim comunicat de guerra en el que donava per acabada la Guerra Civil Espanyola i amb el que van començar els 40 anys de la dictadura franquista. El comunicat era breu i fred, simplement deia:
“En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado“
El Generalísimo Franco
Burgos, 1° de abril de 1939
Camp de Concentració d’Argelers de la Marenda
Ja abans de finalitzar la guerra, però sobretot a partir d’aquell comunicat i un cop derrotada la República, milers d’espanyols republicans, sobretot catalans van fugir al sud-est de França per evitar les represalies de l’exèrcit de Franco o esquivar una mort segura.
A principis de l’any 1939 s’havia creat un camp de concentració al nord de la platja d’Argelers de la Marenda, al sud-est francès, on arribaven els refugiats republicans catalans. Precisament es va crear per mantenir controlats als que fugien de la guerra civil espanyola.
Un camp que es va construir per 15 dies, va allotjar a més de 450.000 persones durant dos anys, en unes pèssimes condicions d’higiene, alimentació, seguretat, etc., en definitiva el que és un camp de concentració, un lloc envoltat de fred, fam, polls, malalties, violacions i morts.
Es van construir 300 barraques damunt la sorra de la platja, el terra on dormien era la sorra tan sols coberta per un tros de roba o una manta i que no tots disposaven d’ella.
Argelers va ser el primer camp de concentració del Rosselló, a poc a poc es van anar fent més, vigilats per la Legió Estrangera Francesa què era un cos militar de l’exèrcit francès creat el 1831 i format originalment per estrangers (principalment senegalesos) comandats per militars francesos.
Les noies portaven un xiulet penjat al coll i el feien xiular quan intentaven violar-les perquè algun altre refugiat les ajudes, però la majoria de vegades per por no podien evitar-ho. Moltes van quedar embarassades i havien de parir en aquestes condicions.
El camp es va tancar a finals de 1939 però amb l’ocupació de França per part dels alemanys es va tornar a obrir, en aquella ocasió per donar allotjament i tenir controlats als jueus que fugien del nazisme.
La Maternitat d’Elna
Una mestra i infermera suïssa, Elisabeth Eidenbenz, més coneguda per Isabel, va fundar la Maternitat d’Elna per donar refugi a dones a punt de donar a llum, rescatades de diversos camps de concentració del sud de França, com Argelers, Ribesaltes o Sant Cebrià de Rosselló on vivien en pèssimes condicions i més estant a punt de portar una nova vida al món.
Dins del context del conflicte que vivia Europa amb la Guerra Civil espanyola i més tard la II Guerra Mundial, la vida continuava i nous nadons arribaven a aquest món, però les condicions dels camps de concentració no era el lloc més idoni ni per les condicions físiques i materials sinó també per les condicions psicològiques que patien les dones embarassades.
Amb el projecte de la Maternitat d’Elna, Isabel va salvar d’una mort segura no sols a 597 nadons, sinó també a les seves mares, entre elles moltes catalanes que fugien de la guerra civil o jueves amenaçades pel nazisme de Hitler.
Sempre disposada a ajudar a la gent, sobretot als nens, es va integrar en una Associació d’Ajuda a Nens de la Guerra i l’any 1937 va arribar a Madrid per ajudar a mares i nens, però un cop acabada la guerra i derrotada la República, va marxar junt amb els exiliats espanyols al sud-est de França i en els camps de concentració ajudava a les mares en el part.
Aterrada per la mortalitat dels nadons, es diu que arribava a ser del 90%, va buscar ajuda i va poder trobar un lloc on acollir a les embarassades, però aviat es va quedar petit i per fi es va instal·lar en una casa, més aviat un petit palau a la població d’Elna on podia donar un millor servei.
Un cop va començar la II Guerra Mundial, la Maternitat d’Elna es va quedar petita, començaven a arribar dones que fugien del conflicte europeu, sobretot jueves. Elisabeth Eidenbenz es va veure obligada a associar-se amb la Creu Roja i a obeir les ordres de no acollir refugiats polítics, principalment jueus.
Molt lluny d’acatar aquestes ordres i deixar abandonades a les dones a la seva pròpia sort, feia tots els possibles per falsejar la seva identificació fins que va ser detinguda per la Gestapo i l’any 1944 i van tancar la maternitat.
Anys més tard es va retirar a una petita localitat austríaca, Rekawinkel, actualment Pressbaum, un lloc tranquil rodejat dels boscos que envolten Viena. Allà va viure com una desconeguda i sense cap reconeixement de tot el que havia fet anys abans, fins que amb l’arribada del segle XXI es van començar a conèixer les seves obres i va tenir el seu reconeixement.
L’edifici que acollia la Maternitat d’Elna, va estar abandonat fins que a finals de segle passat el va comprar un vidrier per instal·lar el seu taller, però un cop coneguda la història de l’edifici que li va explicar un dels nens jueus que van néixer a la maternitat, tots dos junts van decidir buscar a Elisabeth i l’any 2002 va ser quan es va començar a fer públic el que havia passat. A partir d’aquell moment tot van ser homenatges per l’antiga infermera solidària.
Actualment l’edifici és propietat de l’ajuntament d’Elna governat per un alcalde nét de refugiats espanyols, que el va adquirir per preservar la seva memòria i que no s’oblidi tot el que en ell van haver de patir aquelles dones.
S’han escrit llibres, s’han rodatpel·lícules i documentals per no oblidar la gran tasca que va fer per les dones durant les guerres europees. Isabel va morir el 23 de maig del 2011 amb 97 anys.
Esperem que no oblidem tot el que la història ens ensenya i no tornem a caure en els mateixos errors, encara que veient com està la situació actualment amb els milers de migrants que moren en el Mediterrani, la barbàrie no és patrimoni del segle passat.
