Lidia Noguer Sabà, nascuda probablement l’any 1866 i més coneguda per Lídia de Cadaqués, era la filla d’una família humil de Cadaqués.
El seu pare Baldiri Noguer era pescador i la seva mare Dolors Sabà, coneguda per Sabana, regentava una hostatgeria i era considerada com una de les últimes bruixes de Cadaqués. La Lídia va seguir la tradició dels seus pares, venia peix i acollia gent a l’hostal.
Les males llengües diuen que va heretar les facultats de bruixa de la seva mare i també el sobrenom de Sabana, creuen que tenia la facultat de convertir-se en gos, de viatjar a velocitats impensables o de controlar el temps però també que va ser la responsable de la demència del seu marit que va acabar suïcidant-se i la dels seus fills que van ser ingressats en un sanatori mental a Salt.
La seva amistat amb Víctor Rahola i Trèmols un escriptor i metge de Cadaqués que recomanava l’hostal als seus amics li va obrir el camí per conèixer personatges tan famosos com Picasso, Josep Puig i Cadafalch, Garcia Lorca i el que va tenir una relació més entranyable amb ella, Eugeni d’Ors, el gran Xènius.
L’any 1904 Eugeni d’Ors i un amic es van allotjar a casa la Lídia i aquí va començar la gran amistat de l’escriptor amb la peixatera. Fins i tot es creu que la protagonista de l’obra d’Ors “La ben plantada” era la Lídia. Era el temps en què el marit d’ella en Nando es va suïcidar i els seus dos fills, Bienvenido i Honorio, es van tornar boixos i van acabar morint en un psiquiàtric.
D’Ors i el seu amic van passar tot l’estiu a Cadaqués fent una bona amistat amb la peixatera simpàtica i de bon veure que vivia amb el seu marit en una caseta de la platja, molt neta i endreçada. Era molt bona cuinera i ells estaven encantats amb els seus menjars.
Dins aquest context alguns opinen que va ser un amor d’estiu del jove escriptor, altres veuen simplement una admiració per la Lídia a causa que d’Ors era orfe de mare. Ella també sentia admiració per ell que la va endinsar en el món de la lectura i ella mateixa es va acabar creient que era la jove Teresa de “La ben plantada”.
La Lídia vivia obsessionada amb l’escriptor, li enviava cartes que ell mai va contestar, ella llegia articles d’ell i interpretava que eren la contesta a les seves missives. Si ell parlava d’algun viatge previst, ella creia que seria a Cadaqués i feia grans preparatius per la seva arribada, però mai va arribar.
Això la va portar a una greu depressió, es va abandonar i vivia en la misèria fins que la van ingressar en un asil a l’Agullana on va morir el 30 de desembre de 1946, un dia en què la tramuntana bufava com mai ho havia fet abans.
Va ser set anys després la mort de la Lídia que Eugeni d’Ors va tornar a Cadaqués i es va interessar per ella, va recollir tota la informació possible per poder escriure “La veritable història de la Lídia de Cadaqués”, amb il·lustracions de Salvador Dalí.
Durant aquests anys ella també havia conegut i fet amistat amb Dalí, un jove pintor de Figueres que de petit ja sentia parlar de la Lídia. Quan Dalí va decidir anar a viure a Cadaqués junt amb la seva musa Gala, la Lídia els va ajudar a instal·lar-se, els hi va vendre una petita barraca que tenia a Port Lligat que va acabar sent la residència de Dalí a la seva tornada dels Estats Units.
Garcia Lorca, gran amic de Dalí, també sentia admiració per aquella dona, diuen que durant molt temps va tenir una foto d’ella damunt el seu piano i d’ella va escriure:
«Lo de Lydia es encantador
—escribe a Ana María Dalí—, Tengo
su retrato sobre mi piano, Xenius
(¿conde de qué?) dice que ella
tiene la locura de don Quijote
(aquí hay para apretar los labios
y entornar los ojos), ¡se equivoca!
Cervantes dice de su
héroe «que se le secó el cerebro
», ¡y es verdad! La locura de
don Quijote es una locura seca,
visionaria, de altiplanicie, una
locura abstracta, sin imágenes…
La locura de Lydia es una locura
húmeda, suave, llena de gaviotas
y langostas, una locura p/ásfica.
Don Quijote anda por los
aires y la Lydia a la orilla del
Mediterráneo. Esta es la diferencia.
Y quiero que conste para
que no eche raíces esa ligereza
de Xenius. ¡Qué admirable
Cadaqués!, ¡y qué cosa divertida
para poder hacer un paralelo
entre la Lydia y el último caballero
andante!
Federico Garcia Lorca
Ara una escultura d’en Ramón Moscardó, ens recorda a la Lídia de Cadaqués.
