El laberint és un dels enigmes de la humanitat, ningú sap quan van sorgir ni per què. Sembla que el més antic data de l’Edat de Bronze i es va trobar dibuixat en una roca. Des de la prehistòria fins a l’actualitat els laberints ens han acompanyat al llarg del temps.
Es creu que es van començar a gravar en les roques per allunyar als mals esperits, pensaven que els éssers malignes es perdrien en ell i així no arribarien a trobar a la seva víctima.
Un dels més famosos de l’antiguitat és el de Creta, que reprodueix el mite del Minotaure que és mort per Teseu.
A partir de l’Edat Mitjana el que tenia un simbolisme pagà és adoptat pel cristianisme i moltes catedrals i esglésies més petites acostumen a tenir un, esculpit en una paret, dibuixat en el mosaic del terra o pintat.
Pel cristianisme representa el difícil camí que s’ha de recórrer per arribar a Déu, ple de sacrificis i penitències. És una metàfora sobre el recorregut que fem per la vida fins a arribar al nostre destí, que no és altre que trobar-nos amb el Senyor.
Les formes dels laberints poden ser moltes, rodones, quadrades, en forma de flor, etc., però podem classificar-los en dos grans grups:
Unicursals: Són aquells que des de l’entrada fins a arribar al centre tan sols hi ha un recorregut, sense possibilitat d’haver de triar un camí. Només tenen un camí possible i per sortir hem de fer el mateix en sentit invers.
Multicursals: Són el que dins el seu recorregut podem triar camins diferents, alguns d’ells ens portaran a un carrer sense sortida i haurem de tornar enrere. Molts d’ells tenen una illa o plaça amb molts camins per triar, però tan sols un ens portarà al centre.
Durant l’època medieval es comencen a fer a moltes catedrals i esglésies, sobretot a les d’estil gòtic, però s’ha trobat un que és anterior, concretament data del segle IV i és considerat el més antic en un temple, és el que hi havia al terra de l’església de Chlef a Algèria i que ara es pot contemplar al Museu d’Alger.
El de la Sagrada Família, si no ens hi fixem bé passa desapercebut, per les seves dimensions. Està esculpit amb perspectiva en un racó de la façana de la Passió, just a la dreta de Jesús flagel·lat, el podrem veure si dirigim la vista cap al carrer Mallorca.
Altres laberints famosos i més espectaculars que els de la Sagrada Família, són el de les Catedrals d’Amiens i de Notre–Dame de Chartres a França, el de Catedral de San Martino a Lucca (Italia) o el de la Basílica de San Servacio de Maastricht als Països Baixos.
Durant el Renaixement s’acostumen a fer laberints d’arbres als jardins de les cases senyorials, formats per tanques altes que no deixaven veure l’entorn, d’aquesta manera servien tant per jugar els nens com per fer trobades amoroses dels més grans. Aviat va sorgir una altra metàfora al voltant dels laberints, la del fet que l’home que s’endinsa en ells cau en el pecat i per aquest motiu moltes esglésies els van eliminar.
A Catalunya tenim tres laberints famosos:
El Laberint d’Horta a Barcelona, un laberint de xiprers ubicat en uns espectaculars jardins al barri d’Horta.
El Laberint dels Miralls al Parc del Tibidabo, amb 13 escenaris diferents, que transformen la nostra figura i fins i tot podem acabar marejats abans de trobar la sortida.
El Laberint de Blat de Moro ubicat al poble de Castellserà a la comarca de l’Urgell, un laberint del qual només podem gaudir fins que recullin el blat als voltants del mes de setembre. Està format per uns camins entre les rengleres del blat o panís que poden arribar a tenir dos metres d’alçada. Quan ens endinsem en elles, experimentem una sensació de desorientació total i no és fàcil trobar la sortida.
