La baixada de Falles del Pirineu és una tradició catalana molt arrelada a la terra pirinenca des de temps immemorables. Antigament els homes, al voltant del solstici d’estiu, baixaven de les muntanyes amb les torxes enceses en senyal de purificació, era una mena d’espantar els mals esperits, celebrar l’arribada de la primavera i una forma de donar les gràcies per les collites de l’hivern.
Els més joves i forts pugen amb pins a dalt de la muntanya i els apilen al cim, a aquesta pila l’anomenen Far. L’encenen com si fos una foguera i cada un es fa un ram de teia de pi amb el mànec d’avellaner o freixe, l’encenen i baixen fent un riu de foc pel vessant de la muntanya fins al poble on fan una gran foguera.
Fins ara el document més antic que feia menció als Fars i Falles del Pirineu era de l’any 1763. Recentment s’ha pogut catalogar un document del fons de pergamins de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell que fa menció a les Falles de l’Alt Urgell. Es tracta d’un pergamí del 5 de febrer de l’any 1543, el més antic trobat fins al moment.
El document és un pergamí de 145 x 70 cm en el que es recull una sentència de delimitació dels termes de la Seu d’Urgell, Alàs, Cerc i Torres d’Alàs i delimita l’espai on els veïns podien fer els Fars i Falles. Segons el mateix document en aquells temps hi havia una certa rivalitat entre els veïns d’Alàs i Torres d’Alàs al voltant de la Serra de les Peces, per decidir quin espai de la muntanya podia fer servir cada poble per fer la baixada de les Falles, fins i tot en alguna ocasió s’havien produït ferits i algun mort.
Aquest pergamí ha estat documentat gràcies a Carles Gascón Chopo, tècnic de patrimoni cultural del Consell Comarcal de l’Alt Urgell, en el marc d’un projecte de col·laboració entre el Consell Comarcal i l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, que té un fons de pergamins pendents de documentar i que podrien donar llum a la història de la Seu d’Urgell i l’Alt Urgell.
L’interès que han tingut les Falles del Pirineu des del punt de vista etnològic i cultural en els darrers anys, va determinar que la Unesco les reconegués com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat l’any 2015.
