Començarem dient que la paraula “xiringuito” no és correcte en català i en castellà no va ser acceptada per la RAE fins a l’any 1990.
Quan ens referim a aquell establiment de petites dimensions que trobem a peu de platja on ens serveixen begudes i menjar, hem de dir guingueta, quiosc, quiosquet, barraca o simplement bar, però tots sabem que “xiringuito” és el vocable més utilitzat en el llenguatge col·loquial, per això en el titular està entre cometes.
El primer “xiringuito” de Catalunya es va instal·lar a Sitges l’any 1913 i continua treballant amb el mateix nom al passeig de la Ribera de la població del Garraf. No sabem amb exactitud si va ser el primer de tot l’Estat, ja que el “Merendero Gran Parada” de Màlaga reivindica ser el primer per haver-se creat l’any 1882, però amb el nom de “chiringuito” sens dubte el de Sitges és el primer.
La paraula “chiringuito” té el seu origen en el cafè que consumien els cubans que treballaven en les plantacions de cafè. Quan s’aturaven per descansar, agafaven una mitja, l’omplien de cafè i afegien aigua, la mitja filtrava el cafè i el que sortia era un rajolí de cafè filtrat al que anomenaven “chiringo“.
Amb el pas del temps els cubans van fer uns petits quiosquets amb canyes per descansar i prendre un “chiringo“.
Entre els segles XVII i XIX Sitges va protagonitzar una de les onades migratòries a Amèrica més grans de Catalunya, molts catalans del Garraf es van instal·lar a Cuba i Puerto Rico, però altres quan van fer fortuna, van tornar a Sitges i van construir aquelles cases senyorials amb arquitectura indiana que encara podem contemplar avui en dia.
Un d’ells va muntar un quiosquet a la platja de Sitges l’any 1913, que aviat es va convertir en un lloc on la burgesia catalana que estiuejava en aquells indrets feia una parada per prendre el vermut, fer un cafè o petar la xerrada.
Va ser el periodista i escriptor madrileny César González-Ruano que l’any 1943 es va traslladar a Sitges per treballar a la Vanguardia i la revista Destino qui va batejar aquell quiosquet de platja on es passava hores escrivint els seus articles, com a “chiringuito“.
A partir d’aquell moment van anar proliferant les guinguetes a peu de platja a tota la costa catalana i de l’Estat.
