Avui ens ha deixat el Bisbe català Pere Casaldàliga amb 92 anys. Fa dies Casaldàliga, va ser ingressat en un hospital de São Félix do Araguaia (Brasil), on vivia des de l’any 1968, per problemes respiratoris agreujats pel Parkinson que patia feia anys i que l’obligava a anar en cadira de rodes. La seva generositat el va portar a anomenar a la seva malaltia “El germà Parkinson”.
Davant l’agreujament del seu estat, el passat 4 d’agost va ser traslladat a l’hospital dels Claretians a Batatais de Sau Paulo, on ha mort avui. Descansi en Pau i des d’aquí el nostre més sincer condol a tota la família que segur és molt amplia tant allà al Brasil com a Catalunya.
⚫ COMUNICAT: Amb profunda tristor lamentem comunicar que Pere #Casaldàliga ha mort en el dia d'avui a l'edat de 92 anys. Amb molt de dolor, però segurs com ell ho estava de la seva arribada a la Casa Pairal, us informarem en breu dels actes de comiat.
— Fundació Pere Casaldàliga (@fpcasaldaliga) August 8, 2020
Pere Casaldàliga va néixer a Balsareny el 16 de febrer de 1928, a una casa pairal del Bages. En plena Guerra Civil espanyola (1936-1939) es trasllada a estudiar al seminari dels claretians de Vic al santuari de la Gleva. Aviat es desperta en ell la necessitat d’ajudar a la gent, l’atrau la idea d’anar a les missions i es dedica a formar-se amb els claretians per ser missioner.
Durant la seva formació va recórrer diverses localitats catalanes i aragoneses com Cervera, Barbastre, Vic, Solsona o Valls fins que l’any 1952 és ordenat sacerdot durant el Congrés Eucarístic celebrat a Barcelona.
El seu primer destí com a sacerdot va ser Sabadell treballant en el col·legi dels claretians. Amb el pas dels anys la seva inquietud per ajudar a la gent va anar creixent. Durant la dècada dels 60 del segle XX a Catalunya va haver-hi una fort migració de gent que venia d’altres parts de l’estat a la recerca d’un lloc de treball i una vida millor.
Durant la seva estada a Sabadell es va dedicar a ajudar als migrants murcians, intentant buscant-los un lloc de treball, fent tasques d’alfabetització i sobretot donant-los amor i companyia que és el que més necessita una persona quan està fora de la seva terra.
Casaldàliga entenia la funció de l’Església d’una forma diferent, basada en l’exercici d’una fe adulta, sense jerarquies, corresponsable, lliure i pobre. Per alguna cosa era conegut com el “Bisbe del poble” i així va ser reconegut al Brasil on es va instal·lar l’any 1968, on es va dedicar a la defensa dels pobles indígenes i a la lluita contra la violència en els camps, que en moltes ocasions li va ocasionar l’animadversió de molts dirigents polítics i fins i tot de part de la mateixa Església.
Quan va arribar a Brasil l’any 1968, es va instal·lar en una casa a São Felix do Araguaia, on ha viscut fins fa quatre dies, un municipi de poc més de 10.000 habitants en el Mato Groso brasiler. Tres anys més tard és nomenat primer bisbe de la diòcesi i ell mateix va convertir la seva humil casa de poble en la seu del bisbat.
Quasi 40 anys ha estat treballant per les persones necessitades, camperols sense terres, pobres, analfabets oprimits pels grans terratinents brasilers o pel mateix sistema polític. Acostumava a fer missa en l’hort de la seva casa, enmig de les gallines. A les nits deixava la porta oberta per si algú sense sostre volia entrar, ell sempre estava disponible per qui el necessites.
L’any 2003 quan va fer 75 anys, com exigeixen les normes de l’església catòlica, renuncia al seu bisbat, però continua vivint a São Félix do Araguaia i mai va tornar a Catalunya. El lema que sempre repetia als seus feligresos era:
“No poseer, no llevar, no pedir, no callar y, de paso, no matar”
