La Casa de la Caritat de Barcelona estava ubicada a l’actual carrer de Montalegre, 5 on ara està el Centre de Cultura Contemporani (CCCB) i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Allà s’acollien infants orfes, abandonats o que les seves famílies no podien mantenir. Era la casa dels orfes.
Situada en un conjunt d’edificis molt heterogeni que abans havia tingut altres usos. Al segle XII va ser una església que al segle XIII es va convertir en un convent de monges, tres segles després un seminari dels jesuïtes i en el segle XVIII una caserna militar i correccional. A principis del segle XIX, durant el regnat de Carles IV es va autoritzar la fundació d’un establiment benèfic, l’hospici de la Casa de la Caritat.
L’any 1868 va passar a mans de la Diputació Provincial de Barcelona i durant el període de la República (1931-1936) depenia directament de la Generalitat de Catalunya, període en el qual es va millorar el tracte als acollits i es va anar introduint personal laic per a l’ensenyança. La Casa de la Caritat va funcionar fins a l’any 1956 quan es van construir les llars Mundet al Vall d’Hebron.
La Casa de la Caritat acollia als infants procedents de la Maternitat que a mitjans del segle XIX es va crear al carrer Ramelleres, on vivien nens i nenes orfes o que els pares no podien mantenir. Als cinc o sis anys passaven a la Casa de la Caritat per ser escolaritzats i més tard aprendre un ofici, fins als divuit anys que havien d’abandonar el centre on havien viscut tota la seva vida.
Molt a prop de la Casa de la Caritat hi era la Casa de la Misericòrdia on hi havia uns forats rodons a la façana, anomenats torns, per on les mares o les famílies que no es podien fer càrrec de l’infant els deixaven. Al costat hi havia una ranura per a la gent que volia deixar alguna almoina. Encara avui en dia podem veure l’únic torn que queda a la ciutat de Barcelona al carrer Ramelleres, 17.
El perfil de les mares que abandonaven els seus nadons, acostumava a ser noies joves, solteres i sovint allunyades de la seva família, minyones i anys més tard treballadores del sector del tèxtil. Fins ben entrada la segona part del segle XX una mare soltera estava molt mal vista dins una societat dominada pel catolicisme, tenir un fill sense estar casada era deshonrar a tota la família, era pecat i aquestes noies sovint es veien obligades a amagar l’embaràs i després entregar al seu fill.
Algunes mares per tal de poder recuperar el seu fill, deixaven algun detall perquè pogués ser identificat, com una medalla amb el seu nom. Algunes escrivien una carta explicant la seva situació i els motius que l’havien obligat a fer-ho, quan acabaven, trencaven la carta per la meitat i una part la deixaven en el bolquer del nadó i l’altre se la guardaven elles. Els encarregats de recollir l’infant guardaven aquesta meitat de carta amb el registre i així quan la mare tornés a buscar-lo si coincidia amb l’altra meitat, era la prova que era el seu nadó, però en la majoria de casos les mares no tornaven.
La Casa de la Caritat estava dividida en diferents mòduls, com avui en dia les presons.
💠 Departament de nens des dels cinc fins als divuit anys.
💠 Departament de nenes des dels cinc fins als divuit anys.
💠 Departament de nens “fatuos, tullidos i decrépitos“, segons la història.
💠 Departament de nenes “fatuas, tullidas i decrépitas“, segons la història.
Quan ja tenien una edat els nens aprenien un ofici i les nenes a brodar i cosir. Eren les encarregades de fer la roba per a tots els infants i joves acollits, rentaven, planxaven, cuinaven, en definitiva, les tasques pròpies d’una noia de l’època.
De tant en tant quan arribava gent que volia adoptar un infant, els treien a tots ben vestits al pati de la Casa perquè el matrimoni, tries el nen o nena que volia. Sovint venien famílies de pagès que tan sols volien un nen perquè els ajudés en el treball del camp. Molts van ser nens explotats. L’historiador José Montiel explica que en una ocasió a la zona del Montsià es va enfonsar un vaixell de pescadors i la meitat de la tripulació eren nens petits que no tenien edat per treballar i que havien sortit de la Casa de la Caritat. Molts van ser nens explotats, eren mà d’obra gratis a canvi d’un plat de sopa.
Uns 50.000 nens i nenes orfes o abandonats van passar per la Maternitat de Barcelona entre els anys 1853 i 1936 i uns 2.000 per la Casa de la Caritat. Encara avui en dia un grup de gent gran que van ser infants de la Casa de la Caritat es reuneixen cada dijous al matí al CCCB per recordar les vivències de la seva infantesa. Molts d’ells no han pogut saber mai qui eren els seus pares biològics, ja que moltes de les cartes que enviaven les mares i els registres es van llençar a les escombraries.
En aquest vídeo de Betevé ens ho expliquen molt bé.
