El debut de Lluís Llach el 22 de març de l’any 1967 és un moment clau en la història de la Nova Cançó catalana, un moviment que va revitalitzar la cultura i la llengua catalanes sota la repressió del franquisme. Llach va compartir escenari amb altres membres d’Els Setze Jutges, un col·lectiu de cantautors que defensaven la llengua i la cultura catalanes durant el franquisme. Llach, nascut el 7 de maig de 1948 a Girona i criat a Verges, on el seu pare era metge, es va incorporar com a últim membre dels Setze Jutges, un col·lectiu fundat el 1961, per Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, per impulsar la cançó en català.
Lluís Llach, de 18 anys, va fer el seu debut oficial en un concert a Terrassa, una ciutat industrial amb una forta tradició cultural i resistència antifranquista. Era un jove estudiant que havia abandonat la Facultat d’Econòmiques de Barcelona per dedicar-se a la música, una decisió que ell mateix va descriure com la seva veritable “universitat”.
Segons ha explicat Llach en diverses ocasions, va viure aquest debut amb una barreja de nervis i emoció. Ha relatat que va passar tot el concert amb els ulls tancats i les cames tremolant, reflectint la seva timidesa i la pressió de presentar-se com a nou membre dels Setze Jutges davant d’un públic expectant. El crític musical Albert Mallofré, de La Vanguardia, va comentar en aquell moment que Llach era “artísticament molt jove”, amb textos i melodies “tendres i nets, però encara innocents i primaris”, destacant-ne el potencial emergent.
No hi ha un consens absolut sobre quina va ser exactament la primera cançó que Llach va interpretar en aquest concert, ja que les cròniques de l’època no sempre especificaven el repertori complet. Tot i això, és molt probable que debutés amb alguna de les seves primeres cançons, com “La barca”, “En Quitero“, “El parc” o “Que feliç era, mare”. D’aquestes, “Que feliç era, mare” és sovint assenyalada com una de les primeres composicions significatives de Llach, amb lletra del seu germà Josep Maria i música seva.
El debut de Llach a Terrassa va ser modest però significatiu. Va marcar l’inici d’una carrera meteòrica que el portaria a l’èxit popular l’any següent, el 1968, amb “L’estaca”, una cançó que es convertiria en un himne de resistència, himne que va ser prohibit l’any següent, però què ja s’havia convertit en un cant popular. El novembre de 1967, pocs mesos després del debut, ja actuava amb Raimon a la plaça de toros de les Arenes de Barcelona, consolidant la seva presència en el moviment. La seva elecció de rebutjar una oferta de CBS per cantar en castellà i signar amb Concèntric va ser un gest simbòlic del seu compromís amb la llengua catalana, fins i tot en els primers passos de la seva trajectòria. Aquell dia en Lluís Llach va iniciar un camí que el convertiria en una icona de la cultura catalana.
🎧 Escoltem ‘Que feliç era mare’ 👇 amb lletra de Josep Maria Llach
Quan estava tot sol amb la mare,
a l’hivern, a la vora del foc
d’una antiga casa catalana,
en un poble petit i polsós,
que feliç era, mare,
que feliç era jo.
I sentia bramar la tempesta,
i els pagesos fugir esverats,
botzinant, perquè la tramuntana
els espolsa la closa i el blat,
que feliç era, mare,
que feliç era jo.
Quan a casa faltava una cosa,
posant-me bufanda i abric,
me n’anava corrents a buscar-la
i tornava, content i arraulit,
que feliç era, mare,
que feliç era jo.
Quan estava tot sol a la cambra
i sentia els arbres cruixir
i la gent que passava esverada,
m’agafava fort al coixí,
que feliç era, mare,
que feliç era jo.
I els ocells dormien a les branques
i ja es veia el cel clarejant,
m’amagava darrere d’un arbre
i ho mirava tot, somniant,
que feliç era, mare,
que feliç era jo.
