La Fira d’Abril de Sevilla és una de les celebracions més emblemàtiques i reconegudes d’Espanya, un esdeveniment que combina tradició, cultura i festa, i que atrau milers de visitants cada any. Però pocs saben que els seus orígens es deuen a la iniciativa de dues figures que no eren sevillanes de naixement: un català i un basc. Narcís Bonaplata i José María Ybarra van ser els impulsors d’aquesta primera fira, que es va celebrar el 18 d’abril de 1847, marcant l’inici d’una tradició que perdura fins avui.
Narcís Bonaplata i Curiol va néixer a Barcelona el 1807 en una família acomodada de la burgesia catalana. Provenia d’un entorn amb una forta tradició empresarial, i ell mateix va començar a treballar als negocis familiars amb només 16 anys. La seva vida va prendre un gir quan es va casar amb una cantant lírica parisenca, un matrimoni que va generar controvèrsia a la seva família per la diferència de classe social. Aquest fet el va portar a abandonar Barcelona i establir-se primer a València i després a Sevilla, on va trobar un nou horitzó per a les seves ambicions.
A Sevilla, Bonaplata es va integrar ràpidament a la societat local i va destacar com a empresari i polític. Va ser nomenat regidor de l’Ajuntament, una posició que li va permetre influir en la vida de la ciutat i col·laborar en projectes ambiciosos com la creació de la Fira d’Abril.
José María Ybarra Gutiérrez de Caviedes va néixer a Bilbao el 1816, fill de José Antonio Ybarra de los Santos, un destacat empresari fundador del germen dels Alts Forns de Biscaia i del Banc de Bilbao. Com el seu pare, José María tenia un esperit emprenedor i una visió comercial clara. Es va traslladar a Sevilla el 1843, on va fundar una empresa naviliera dedicada al transport i comerç entre Sevilla i Bilbao, i més tard va establir “Hijos de Ybarra“, una companyia alimentària que avui dia és coneguda com el Grup Ybarra. A Sevilla, també va ocupar càrrecs polítics importants, com el de segon tinent d’alcalde, vicepresident de la Diputació i, posteriorment, alcalde.
El 25 d’agost de 1846, Bonaplata i Ybarra, llavors regidors de l’Ajuntament de Sevilla, van presentar una proposta al consistori per organitzar una fira anual de tres dies al mes d’abril. L’objectiu inicial era clarament mercantil: revitalitzar l’economia local mitjançant la compravenda de bestiar i productes agrícoles. La idea no era del tot nova, ja que Alfons X el Savi havia atorgat a Sevilla el privilegi de celebrar dues fires anuals (una a l’abril i una altra al setembre) al segle XIII. Tanmateix, Bonaplata i Ybarra van voler recuperar aquesta tradició amb un enfocament modern i adaptat a les necessitats del segle XIX.
La proposta va trobar certa resistència inicial. L’alcalde d’aleshores, Alejandro Aguado, comte de Montelirios, temia que la fira coincidís amb altres esdeveniments similars, com la fira ramadera de Mairena del Alcor, i que això pogués afectar-ne l’èxit. Tot i això, després de negociacions, el projecte va tirar endavant amb el suport del Ple municipal. El 5 de març de 1847, la reina Isabel II va signar un decret que autoritzava la celebració de la fira els dies 18, 19 i 20 d’abril, evitant així coincidències amb altres fires properes.
La primera Fira d’Abril es va inaugurar el 18 d’abril de 1847 al Prado de San Sebastián, un espai llavors als afores de la ciutat. Va comptar amb només 19 casetes i va atraure prop de 25.000 visitants, una xifra impressionant per a l’època. Encara que l’objectiu principal era comercial, l’ambient festiu va començar a guanyar terreny des del primer moment. Els sevillans, amb els seus cants i balls, van transformar ràpidament l’esdeveniment en una celebració social, cosa que va sorprendre els mateixos organitzadors. Tant va ser així que, l’any següent, els promotors van haver de demanar més presència policial perquè l’alegria dels assistents no interferís amb els negocis.
El que va començar com una iniciativa mercantil de dos forasters —un català i un basc— es va convertir amb els anys en una de les festes més representatives de la cultura sevillana i andalusa. La Fira d’Abril va evolucionar, deixant enrere el seu caràcter purament ramader per abraçar la música, el ball, com les sevillanes, els vestits de flamenc i l’esperit de convivència que avui la defineixen. Des del Prado de San Sebastián fins al seu emplaçament actual al Real de la Fèria, des de 1973, la fira ha crescut fins a ocupar més d’un milió de metres quadrats i atraure centenars de milers de visitants anuals.
Narcís Bonaplata i José María Ybarra, amb la seva visió i determinació, no només van impulsar un esdeveniment que va posar Sevilla al mapa, sinó que van deixar un llegat cultural que traspassa fronteres i generacions. La seva història és un exemple de com la diversitat i l’esperit emprenedor poden donar vida a tradicions que perduren en el temps.
