El ruc català, també conegut com a guarà, és una raça autòctona de Catalunya coneguda per la seva força, resistència i adaptabilitat, va jugar un paper essencial, però sovint oblidat en la Conquesta de l’Oest americà durant el segle XIX. Aquest animal robust, capaç de portar càrregues pesades i sobreviure en condicions extremes, es va convertir en un aliat indispensable per als colons, miners i ramaders que van expandir les fronteres dels Estats Units.
El ruc català, l’única raça animal autòctona de Catalunya considerada d’origen pur, és un animal de mida mitjana amb un pelatge fosc, orelles llargues i una constitució robusta. La seva capacitat per portar fins a 100 kg de càrrega i resistir fins a tres dies sense aigua, el feia ideal per a entorns àrids com els deserts i les muntanyes de l’Oest americà. A més, la seva docilitat i resistència el convertien en una alternativa més pràctica que els cavalls per a tasques com el transport i el treball agrícola.
Originari de les zones rurals de Catalunya, especialment de comarques com el Berguedà i Osona, el ruc català era un pilar de l’economia local, utilitzat en l’agricultura i la producció de carbó vegetal. No obstant això, la seva fama va transcendir fronteres quan va ser exportat massivament als Estats Units durant el segle XIX.
La història del ruc català als EUA comença oficialment el 1785, quan el rei Carles III d’Espanya, li va regalar al primer president dels Estats Units, George Washington, un ruc espanyol anomenat Royal Gift, de la raça ‘Zamorano–Leonés‘, coneguda per la seva força i resistència. Aquest regal va marcar l’inici de la importació de rucs europeus als EUA, especialment el ruc català.
A partir dels anys 1820, es documenten compres significatives de rucs catalans per a l’exportació. Per exemple, el 1823, ciutadans nord-americans van adquirir cinc rucs a Vic, segons registres històrics. Aquest comerç va créixer durant dècades, amb centenars d’animals enviats a ports com Nova Orleans i San Francisco, on eren molt valorats per la seva capacitat de treball en condicions extremes.
Durant la Conquesta de l’Oest, el ruc català es va convertir en un pilar logístic per a l’expansió americana. Els seus usos principals incloïen el transport de càrregues a través de praderies, deserts i muntanyes. Van ser especialment valuosos durant la Febre de l’Or de Califòrnia (1848-1855), quan milers de miners necessitaven animals capaços de travessar terrenys inhòspits cap a les mines d’or. A diferència dels cavalls, els rucs catalans podien treballar durant llargues jornades en mines i granges, transportant mineral o arrossegant carros. La seva resistència els feia ideals per a l’explotació de recursos naturals en llocs remots. Els rucs catalans van ser creuats amb altres races per produir híbrids com l’ase de Kentucky, una raça més forta i adaptable que va millorar la capacitat de treball dels animals als EUA. Aquestes mules van ser àmpliament utilitzades en l’agricultura i el transport.
El ruc català va ser tan valorat que el Departament d’Agricultura dels EUA va col·laborar amb ramaders catalans per garantir la qualitat dels animals exportats. El 1904, es va fundar la Reial Societat Catalana de Bestiar Asinal Selecte, amb seu a Vic, i es va crear el Llibre de Registre Català de Guarans, gestionat per la Cambra Agrícola Ausetana. Aquest llibre genealògic assegurava la puresa de la raça i la identificació dels rucs enviats a Amèrica.
El ruc català va ser molt més que un animal de càrrega: va ser un protagonista silenciós en la Conquesta de l’Oest americà, ajudant a construir l’economia i la societat d’un continent en expansió. La seva resistència, força i versatilitat el van convertir en un aliat indispensable per a colons i miners, especialment durant la Febre de l’Or. Avui, gràcies a esforços de preservació com els de Can Fuives (casa refugi del Ruc Català), el ruc català no només és un símbol de la història transatlàntica, sinó també un recordatori de la contribució de Catalunya al món. Com diuen a Olvan, “el ruc català no només va conquerir l’Oest, sinó també els cors de tots els qui el van conèixer”.
