Les Fondes dels Sisos van ser un fenomen popular a la Barcelona del segle XIX, especialment entre els anys 1870 i 1900, eren bars senzills amb allotjament humil. Van sorgir en un moment de transformació urbana i social a Barcelona. Amb l’arribada de la industrialització i l’expansió de l’Eixample, la ciutat va veure un augment de la població treballadora que necessitava menjar de qualitat a preus assequibles. El nom “sisos” feia referència al preu d’una nit d’allotjament, que costava sis rals, mentre que un àpat complet es podia aconseguir per només dos rals. Aquestes fondes es concentraven en barris populars com el Raval, el Barri Gòtic o prop de mercats com Santa Caterina i Santa Maria del Mar, llocs d’alt trànsit i activitat comercial.
Les Fondes dels Sisos eren conegudes per oferir una cuina casolana catalana, amb plats contundents i arrelats a la tradició. Alguns dels plats més populars incloïen:
🍴 Botifarra amb mongetes: Un clàssic que combinava la textura cremosa de les mongetes amb el gust intens de la botifarra.
🍴 Bacallà a la llauna: Preparat amb tomàquet, all i pebre, era un plat senzill però ple de sabor.
🍴 Macarrons amb sofregit: Una recepta que barrejava pasta amb una salsa rica de carn i verdures.
🍴 Arròs o paella dels dijous: Una tradició instaurada per atraure clients en dies de menys afluència.
Més enllà dels plats, el que feia especials aquestes fondes era l’argot gastronòmic, un llenguatge ple d’humor i poesia. Els cambrers, sovint amb davantals llargs i mànigues arremangades, recitaven els menús amb noms com “bicicleta” (dos ous ferrats), “peus de senyor” (peus de porc) o “pagès amb barretina” (trinxat amb arengada). Aquestes expressions no només divertien els comensals, sinó que també van enriquir el vocabulari popular català, deixant empremta en dites com “s’ha acabat el bròquil” o “no m’expliquis sopars de duro”.
Les Fondes dels Sisos no eren només llocs per menjar; eren centres de socialització on es trobaven treballadors, artesans i, de vegades, intel·lectuals. En aquests espais, es discutien les notícies del dia, es compartien històries i es forjava una identitat col·lectiva. A diferència dels restaurants burgesos, influïts per la cuina francesa i reservats per a les elits, les fondes representaven l’autenticitat i la proximitat de la cultura catalana popular.
Algunes fondes van esdevenir llegendàries, com Can Culleretes, fundada el 1786 i que encara avui és un referent de la cuina tradicional catalana. Altres noms destacats eren Can Simó, coneguda com “l’afartapobres” pel seu menjar abundant, Cal Beco, Ca l’Agut o Las Cuatro Naciones. Aquestes fondes no només van alimentar cossos, sinó que també van nodrir l’ànima d’una ciutat en constant canvi.
Tot i que moltes Fondes dels Sisos van desaparèixer amb la modernització de la ciutat i l’arribada de nous models de restauració, el seu llegat perdura. Van ser les precursores dels menjadors populars actuals i van ajudar a consolidar una identitat gastronòmica catalana basada en la qualitat dels productes locals i la senzillesa de les receptes. A més a més, la seva influència es pot rastrejar en restaurants contemporanis que recuperen plats tradicionals i en l’ús d’un llenguatge gastronòmic viu i creatiu.
En conclusió, les Fondes dels Sisos són un capítol essencial de la història de Barcelona. Van ser molt més que simples establiments; van ser el reflex d’una societat que trobava en el menjar una manera de resistir, celebrar i compartir. Avui, cada cop que tastem un plat de botifarra amb mongetes o sentim una expressió com “s’ha acabat el bròquil”, estem, d’alguna manera, retrobant-nos amb l’esperit d’aquelles fondes que van fer de Barcelona una ciutat única.
Guia de plats “cantats” de les fondes dels sisos:
🍽️ Sopa amb bales: Sopa amb mandonguilles, les “bales” són les mandonguilles rodones dins la sopa.
🍽️ Arròs amb sabates: Arròs amb musclos, els musclos s’assemblen a sabates petites.
🍽️ Metralla: Cigrons guisats, pel seu aspecte petit i rodó, com si fossin projectils.
🍽️ Un pagès amb barretina: Trinxat amb arengada, la barretina era l’arengada salada a sobre del plat.
🍽️ Una noia del país: Botifarra, plat típic i orgullosament català.
🍽️ Onze mil verges: Mongetes fregides, referència burlesca a la llegenda de Santa Úrsula i el número exagerat.
🍽️ Un alcalde: Pebrot escalivat, el color vermell del pebrot recordava el rostre d’un polític exaltat.
🍽️ Peus de ministre: Peus de porc amb naps, joc de paraules irònic amb el poder i la cuina humil.
🍽️ Una bicicleta: Dos ous ferrats, dos rovells → dues rodes → bicicleta.
🍽️ Un pintor amb dues senyores: Bacallà amb cigrons i espinacs, plat típic de Quaresma amb tres ingredients.
🍽️ Un dia de pluja: Escudella amb fideus, plat calent, humit i reconfortant.
🍽️ Sopar d’heretge: Truita d’espinacs, truita senzilla, potser considerada pobra o “pecaminosa” en temps antics.
🍽️ Un mariner a la muntanya: Bacallà amb patates, peix salat cuinat amb ingredients de terra endins.
🍽️ Una nena amb trena: Espaguetis amb tomàquet, les trenes representen la forma allargada de la pasta.
🍽️ Capellà a la brasa: Fetge de vedella, irònica referència al color fosc i el gust fort del fetge.
