El 18 de juliol de 1936, el Palau de la Música Catalana de Barcelona havia de ser l’escenari d’un esdeveniment històric: el concert inaugural de l’Olimpíada Popular, un esdeveniment esportiu i cultural organitzat com a resposta als Jocs Olímpics de Berlín, que se celebraven sota l’ombra del règim nazi de Hitler. Pau Casals, un dels músics més rellevants del segle XX, havia de dirigir la seva orquestra, l’Orquestra Pau Casals, acompanyada de l’Orfeó Gracienc i la soprano Conxita Badia, per interpretar el quart moviment de la Novena Simfonia de Beethoven, conegut com l’Oda a l’Alegria. Aquest concert, però, mai es va arribar a realitzar a causa de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), un conflicte que va truncar no només aquest esdeveniment, sinó també el projecte vital i artístic de Casals a Catalunya.
El context: l’Olimpíada Popular i el compromís de Casals
L’Olimpíada Popular de Barcelona, programada per al 19 de juliol de 1936, va ser concebuda com una alternativa democràtica i antifeixista als Jocs Olímpics de Berlín, organitzats pel Tercer Reich. Aquest esdeveniment, impulsat per la Segona República Espanyola i amb el suport de la Generalitat de Catalunya, buscava promoure els valors de llibertat, solidaritat i germanor a través de l’esport i la cultura. El concert inaugural, amb Pau Casals al capdavant, havia de ser un dels moments més emblemàtics d’aquesta celebració, amb la interpretació de l’Oda a l’Alegria, un himne universal a la fraternitat humana, com a peça central.
Pau Casals, nascut al Vendrell el 1876, era en aquells moments una figura de renom mundial, tant pel seu virtuosisme com a violoncel·lista com per la seva tasca com a director i fundador de l’Orquestra Pau Casals, creada el 1919 amb l’objectiu de portar la música clàssica a tots els sectors de la societat, especialment a la classe treballadora a través de l’Associació Obrera de Concerts. El seu compromís amb la cultura com a eina d’emancipació social i el seu suport a la República el van convertir en un símbol de resistència i humanisme.
Un concert interromput per la història
El 18 de juliol de 1936, Pau Casals i la seva orquestra es trobaven al Palau de la Música Catalana assajant per al concert de l’endemà. Segons les memòries de Joan Balcells, director de l’Orfeó Gracienc en aquella època, l’ambient era tens però ple d’esperança. Malgrat les notícies inquietants sobre moviments militars a diversos punts d’Espanya, Casals va fer un esforç extraordinari per estar present. Vivia a Sant Salvador, al Vendrell, i aquella mateixa matinada va rebre una trucada que advertia de la impossibilitat de desplaçar-se a Barcelona a causa de la presència de grups armats a les carreteres i la suspensió dels trens. Tot i això, Casals va decidir viatjar, demostrant el seu compromís amb el projecte i amb els ideals que defensava l’Olimpíada Popular.
Casals havia preparat amb detall l’actuació que havia de tenir lloc en un dels escenaris més emblemàtics de la cultura catalana. Era una actuació molt esperada, dins de la temporada de l’Orquestra Pau Casalsi que havia esdevingut un pilar fonamental de la vida musical barcelonina i un referent internacional per la seva qualitat i per la seva vocació pedagògica i social.
Mentre l’orquestra i l’Orfeó Gracienc assajaven l’Oda a l’Alegria, les notícies de l’aixecament militar van arribar al Palau. Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat, o un emissari seu, va interrompre l’assaig per anunciar la gravetat de la situació: les forces militars del Marroc s’havien alçat contra la República, marcant l’inici de la Guerra Civil. Davant aquesta realitat, es va decidir cancel·lar l’assaig i el concert previst per a l’endemà al Teatre Grec de Montjuïc. En un moment profundament emotiu, Casals, amb llàgrimes als ulls, es va acomiadar dels seus músics, prometent que tornarien a interpretar junts la Novena Simfonia quan la pau fos restablerta al país. Aquesta promesa, però, no es va poder complir mai. Com explica Casals a les seves memòries, recollides per Albert G. Kahn, “les llàgrimes no em van deixar veure les notes”.
Pau Casals, entre la música i el compromís
Per a Casals, aquell no va ser només un concert perdut. L’esclat de la guerra significava l’ensorrament d’un món en el qual havia cregut: el d’una República que havia defensat la cultura, la pau i la llibertat. En els mesos següents, Casals mantindria el seu compromís amb la República i amb la cultura catalana, però, finalment, davant l’avenç del feixisme i la repressió, es va exiliar a Prada de Conflent, al nord de Catalunya, on va viure fins que el 1957 va marxar cap a Puerto Rico, on va morir l’any 1973 amb 96 anys.
El llegat: un record que perdura
Vuitanta anys després, el 18 de juliol de 2016, el Palau de la Música Catalana va acollir un acte commemoratiu organitzat pel Memorial Democràtic i el Departament d’Afers Exteriors de la Generalitat, en què l’Orquestra Simfònica del Vallès i l’Orfeó Gracienc van interpretar l’Oda a l’Alegria en memòria d’aquell assaig interromput. L’acte va retre homenatge no només a les víctimes de la Guerra Civil, sinó també a l’esperit de Pau Casals i dels músics que, en un moment de gran incertesa, van defensar la cultura i la llibertat. Aquest concert, amb la participació de supervivents de la guerra com Teresa Alonso i Roser Rosés, va reforçar el missatge de pau i solidaritat que Casals sempre va promoure.
Raül: “Fa tres anys celebràvem al Palau de la Música el concert que Pau Casals mai va poder celebrar, perquè el dia que havia de fer-ho, aquell 18 de juliol del 1936, esclatava la Guerra Civil. Des del record fem explícit el compromís amb la pau. Tenint memòria, tindrem futur.” pic.twitter.com/jF9nkbOcCR
— Raül Romeva i Rueda (@raulromeva) July 18, 2019
El concert que Pau Casals no va poder oferir el 18 de juliol de 1936 al Palau de la Música Catalana va ser un símbol de la resistència cultural i dels ideals de pau i llibertat en un moment de profunda divisió. L’assaig interromput, amb l’Oda a l’Alegria ressonant entre les parets del Palau mentre la guerra esclatava als carrers, representa el compromís indestructible de Casals amb la música com a eina de transformació social. Tot i que el conflicte va frustrar aquest concert i va canviar el curs de la seva vida, el seu missatge perdura, recordant-nos que, fins i tot en els moments més foscos, la música i la humanitat poden ser un far d’esperança.
