Orígens i evolució històrica
Els gegants i capgrossos són figures emblemàtiques de la cultura popular catalana, amb una tradició que es remunta a l’Edat Mitjana. La primera referència documentada d’un gegant a Catalunya data del 1424, quan el “Llibre de les Solemnitats” de Barcelona esmenta un gegant anomenat Goliat que va desfilar durant la processó del Corpus, acompanyat de figures com David i Sant Cristòfol. Inicialment, aquestes figures tenien un caràcter religiós, ja que s’utilitzaven per transmetre històries bíbliques al poble, que sovint no sabia llegir ni escriure. Eren representades per persones disfressades o sobre xanques, però amb el temps es van desenvolupar carcasses rígides de fusta, cartó pedra o, més recentment, fibra de vidre, que permeten figures més grans i estilitzades.
La figura femenina, la geganta, va aparèixer al segle XVI, sovint vestida a la moda de l’època, influint fins i tot en la burgesia barcelonina, que prenia inspiració dels seus vestits per al disseny de la roba. Els capgrossos (també coneguts com a “nans”) sorgeixen com a figures més petites i còmiques, sovint acompanyant els gegants. Mentre els gegants representen autoritats i personatges importants, els capgrossos solen ser caricatures de figures típiques del poble, solien interactuar amb el públic, especialment amb la canalla, perseguint-los i afegint un element lúdic a les desfilades. El gegant més antic documentat a Catalunya és el Gegant del Pi (Barcelona, 1424), conservat i encara actiu.
Característiques
🎭 Els gegants són figures de gran alçada (entre 3 i 5 metres), amb una estructura interna que permet ser portat per una persona a l’interior. Van vestits amb roba tradicional i sovint porten complements com corones, bastons o flors.
🎭 Els capgrossos són més petits, però el seu cap és desproporcionadament gran. Ballen, salten i interactuen amb el públic — especialment amb els infants — creant situacions divertides i sovint perseguint els nens.
Durant el segle XIX, els gegants van transcendir el context religiós del Corpus i es van convertir en protagonistes de festes majors i carnavals, convertint-se en símbols d’identitat local. L’any 1902, l’Ajuntament de Barcelona va organitzar el primer “Concurs de Gegants, Nans i Monstres Típics”, un esdeveniment clau que va consolidar la tradició gegantera com a expressió cultural més enllà dels límits locals. Malauradament, durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), molts gegants van ser destruïts o cremats, especialment aquells amb simbolisme catalanista, com els de Santa Maria del Mar a Barcelona. Amb l’arribada de la democràcia, a partir dels anys 1980, es va viure una revifalla del moviment geganter, amb la creació de noves figures, la recuperació de figures antigues i la formació de colles geganteres com a associacions culturals.
Sovint representen figures històriques, com Jaume I i Violant d’Hongria a Barcelona, o arquetips populars, com la Roseta i en Pere Botero a Tordera. A moltes poblacions, com Olot o Reus, els gegants no tenen noms individuals, reflectint l’estima col·lectiva cap a aquestes figures com a símbols de la comunitat. Els capgrossos, en canvi, solen tenir un paper més còmic, amb noms com el Cap de Lligamosques a Olot, que tradicionalment obria pas als gegants espantant la mainada amb un fuet.
Encara que és una tradició molt arrelada a Catalunya, també trobem gegants al País Valencià, les Illes Balears, Occitània, el País Basc i altres zones del món amb influència medieval o cristiana, com Bèlgica i França, però amb estils molt diferents.
L’any 2019 la Colla Gegantera de Sarrià ens va sorprendre amb en Normag, un gegant que presenta unes faccions característiques de les persones amb Síndrome de Down.
Els gegants i capgrossos són un pilar de la cultura popular catalana, amb una història que combina religió, folklore i identitat local. Des dels seus orígens medievals fins a la seva revitalització moderna, aquestes figures han sabut adaptar-se als temps, mantenint la seva essència festiva i el seu paper com a símbols d’unitat i alegria. Tant a les festes majors com a les trobades geganteres, continuen captivant petits i grans, assegurant que aquesta tradició de sis segles segueixi ben viva.
