🎭 El Molino: Més de cent Anys de Cabaret, Transgressió i Resistència a Barcelona.
Al cor del Paral·lel barceloní s’aixeca un dels símbols més iconogràfics de la cultura popular de la ciutat: El Molino. Amb les seves carismàtiques aspes vermelles, aquest espai durant més d’un segle, ha estat sinònim de cabaret, música, humor, revista, picardia i llibertat. La seva història és, en realitat, un reflex viu dels canvis socials, polítics i culturals de la Barcelona del segle XX.
Però, darrere de les seves famoses aspes, hi ha molt més que un teatre. Hi ha una història marcada per dues guerres, una dictadura, la censura, artistes extraordinaris, èpoques de gran esplendor i també moments en què semblava que el local estava condemnat a desaparèixer. I, tanmateix, El Molino sempre ha trobat la manera de tornar a aixecar el teló.
🏛️ Els Orígens: Del Petit Moulin Rouge a la Picaresca Catalana.
Per començar a entendre el naixement d’aquest mite, cal retrocedir fins a 1898. En un primer moment, el local va obrir les portes amb el nom de Tasca Tasca, per passar a anomenar-se poc després La Pajarera Catalana, un cafè-concert de fusta on els artistes actuaven a canvi de menjar i sostre. Tanmateix, l’any 1910, impulsat per la influència del cèlebre cabaret de París, l’establiment es va reestructurar i va passar a anomenar-se Petit Moulin Rouge. L’edifici original es va enderrocar i se’n va construir un de nou, obra de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall, que va donar al local un aire noucentista i més refinat. Així començava la llegenda.
El Paral·lel va trobar en aquest teatre el seu epicentre de la picaresca. L’oferta d’espectacles combinava la cançó popular, el ball, l’humor verd i l’striptease primitiu, aconseguint atreure tant a la classe obrera dels barris veïns com a la burgesia barcelonina que buscava emocions fortes fora del control social.
En aquell moment, el Paral·lel començava a convertir-se en un dels grans centres d’oci popular de Barcelona. Cafès concert, teatres, barracons, music-halls i locals de varietats omplien l’avinguda, que amb els anys acabaria sent coneguda com el Montmartre barceloní.
🔴 Les icòniques aspes vermelles
Tot i que el nom evocava el Moulin Rouge, les famoses aspes roges no van aparèixer fins al 1929, quan l’arquitecte Josep Alemany i Juvé va reformar la façana coincidint amb l’Exposició Internacional.
Des d’aleshores, les aspes s’han convertit en un símbol visual del Paral·lel i en una icona de la nit barcelonina.
🚫 La Dictadura i el Pes de la Censura
Posteriorment, amb l’arribada de la Guerra Civil i la posterior victòria franquista, el teatre va viure el seu període més complex. L’any 1939, el règim de Franco va imposar una estricta castellanització i la prohibició de qualsevol referència estrangera o considerada “immoral”. Així doncs, l’establiment va ser obligat a eliminar la paraula “Rouge” (associada al comunisme i al roig) i el terme “Petit”. D’aquesta manera tan dràstica, el teatre va passar a anomenar-se oficialment El Molino.
Durant les dècades de 1940 i 1950, la censura va ser ferotge. Els inspectors del règim controlaven cada faldilla, cada acudit i cada moviment de ball. Això no obstant, els artistes d’El Molino van desenvolupar un talent excepcional per a la picaresca subreptícia:
- Utilitzaven el doble sentit i la gestualitat per dir exactament el contrari del que aprovava el guió escrit.
- Improvisaven segons si hi havia inspectors a la sala, jugant constantment al gat i la rata amb l’autoritat.
👠 Personatges Mítics i Reines de l’Escenari
Així mateix, la llegenda d’El Molino no s’entén sense les figures que van trepitjar la seva fusta. Entre la gran quantitat d’artistes que van marcar època, destaquen especialment:
- Bella Dorita, la reina del Paral·lel.
- Mary Santpere, humor i carisma.
- Josep Santpere, referent de la revista catalana.
- Raquel Meller, diva internacional.
- Antonio Machín, veu mítica.
- Juanito Navarro, humorista popular.
- Escamillo: Gran figura de la cobla i l’humor, mestre de la connexió directa i descarnada amb el públic.
- Christinne: Icona del transformisme i la llibertat sexual en temps foscos.
- Amalia Altozano: Un dels rostres més aclamats de la revista tradicional.
- Merche Mar: Considerada la gran vedet de la casa, símbol de la resistència i el caràcter del Paral·lel des dels anys 70 fins a l’actualitat.
Tots ells van convertir El Molino en un espai únic, on la música, la revista i el cabaret convivien amb naturalitat. A més, el teatre va ser pioner a donar espai al transformisme, convertint-se en un refugi de llibertat per a la comunitat LGTBI+ dècades abans de la normalització democràtica.
📉 Crisi, Tancament i el Ressorgiment Municipal
No obstant això, el canvi dels hàbits d’oci i la crisi de la Revista van acabar passant factura. L’any 1997, El Molino va abaixarr el teló, amb l’espectacle Pluma y Peineta, deixant el Paral·lel orfe de la seva icona més valuosa durant més d’una dècada. El deteriorament de l’edifici va fer témer la seva desaparició definitiva.
Afortunadament, gràcies a la pressió popular i veïnal, l’any 2010 va reobrir reconvertit i remodelat sota la gestió privada, tot i que amb dificultats financeres continuades. Més recentment, l’Ajuntament de Barcelona en va assumir la titularitat pública per protegir-ne el patrimoni, transformant-lo en un espai cultural polivalent que combina el jazz, la música d’autor, el gènere del cabaret modern i la creació contemporània.
🔮 Curiositats que potser no sabies
Per acabar, aquestes són algunes de les anècdotes més sorprenents d’aquesta institució:
- Les aspes giren al revés: A diferència del Moulin Rouge de París, les emblemàtiques aspes vermelles de la façana de Barcelona giren en sentit contrari.
- El públic era part del xou: A diferència dels teatres convencionals, la proximitat entre la línia de teatre i les taules era tan íntima que els artistes sovint interactuaven, feien broma o feien seure els espectadors al mateix escenari.
- Refugi nocturn de la intel·lectualitat: Durant la dictadura, molts intel·lectuals, escriptors i artistes d’esquerres freqüentaven el local a la nit com un oasi de llibertat formal on la moral catòlica del règim quedava temporalment en suspens.
El Molino no és només un teatre. És un tros de la història de Barcelona que encara conserva, a la seva façana, les aspes d’una època que es resisteix a desaparèixer.
