👴 L’avi Siset, l’home real que va inspirar «L’estaca» i va ensenyar a Catalunya a cantar per la llibertat.
Darrere d’una de les cançons més emblemàtiques de la història contemporània catalana hi havia un home de carn i ossos: Narcís Llansa i Tubau (1887-1983), un barber de Besalú que, amb les seves converses amb un jove Lluís Llach, va acabar inspirant una cançó que ha traspassat fronteres.
Hi ha persones que, sense buscar protagonisme ni sortir als llibres d’història, acaben deixant una empremta inesborrable en la memòria col·lectiva. Aquest és el cas de l’avi Siset, el personatge que Lluís Llach va immortalitzar a «L’estaca», una cançó que va néixer durant la dictadura franquista i que, amb el pas dels anys, s’ha convertit en un símbol de llibertat i de lluita compartida. Però, qui era realment aquell avi que parlava amb el jove cantautor i que li va transmetre una manera diferent d’entendre el món?
💈 Narcís Llansa, el barber de Besalú que hi havia darrere de l’avi Siset
L’avi Siset no va ser un personatge inventat del tot. Al darrere hi havia Narcís Llansa i Tubau, un barber de Besalú, a la Garrotxa, que havia viscut alguns dels episodis més convulsos de la història catalana i espanyola del segle XX.
Llansa va ser un home d’idees republicanes i catalanistes. Durant la Segona República, proclamada el 1931, va exercir de regidor de l’Ajuntament de Besalú per Esquerra Republicana de Catalunya. Tanmateix, la Guerra Civil i la posterior victòria franquista van capgirar la seva vida, com la de tants altres catalans que havien defensat uns ideals contraris al nou règim.
Després de la guerra, va haver de viure en un context de repressió i de limitació de les llibertats. La seva trajectòria personal reflecteix, en bona part, l’experiència d’una generació que va conèixer la República, la guerra, la dictadura i les dificultats de mantenir les pròpies conviccions en temps adversos.
🎣 Les tardes de pesca que van marcar un jove Lluís Llach
La connexió entre Narcís Llansa i Lluís Llach va arribar durant els estius que l’avi Siset passava a Verges, al Baix Empordà. Allà, el jove Lluís, amic del seu net Ponç Feliu, va tenir l’oportunitat de compartir moltes estones amb aquell home gran que tenia una visió del món ben diferent de la que ell havia conegut fins aleshores.
Així, entre converses i tardes de partides de botifarra i de pesca al riu Ter, Llansa va ajudar el noi a qüestionar algunes de les idees que li havien transmès a casa i a l’escola. No es tractava necessàriament de grans discursos, sinó de converses quotidianes en què l’experiència personal, la memòria i les conviccions polítiques tenien un paper fonamental.
Precisament, aquesta relació intergeneracional és una de les claus per entendre la història de «L’estaca». L’avi Siset representava la veu d’una generació que havia patit la derrota republicana i la repressió, mentre que el jove Llach formava part d’una nova generació que començava a buscar maneres d’expressar la disconformitat amb la dictadura.
🎗️ «L’estaca»: una metàfora que va convertir-se en símbol de llibertat
L’any 1968, Lluís Llach va compondre «L’estaca», inspirant-se en les converses que havia mantingut amb Narcís Llansa. La cançó descriu una conversa entre un jove i l’avi Siset al voltant d’una estaca a la qual tothom està lligat. Per poder caminar lliurement, explica el personatge, cal aconseguir desfer-se’n.
Ara bé, l’estaca no és únicament un objecte físic. En el context en què va néixer la cançó, es va interpretar com una metàfora del règim franquista i de les restriccions que patia la societat. Per tant, el missatge era clar: per superar una situació d’opressió, no n’hi ha prou amb l’esforç individual; cal la participació de tothom.
Aquesta idea de solidaritat és el cor de la cançó. L’estaca pot semblar resistent, però si moltes persones estiren en la mateixa direcció, pot acabar cedint. D’aquesta manera, una conversa aparentment senzilla es transforma en una reflexió sobre la llibertat, la perseverança i la força de l’acció col·lectiva.
La peça va aparèixer publicada el 1968 i aviat va adquirir una dimensió que anava molt més enllà de l’experiència personal que l’havia inspirada. En plena dictadura, la seva interpretació es va associar a la reivindicació de les llibertats democràtiques i de la identitat catalana.
🔇 La censura franquista i una cançó que el públic ja coneixia
Com moltes altres expressions culturals que qüestionaven l’ordre establert, «L’estaca» va topar amb la censura franquista. El seu significat crític va acabar sent evident per a les autoritats, que van intentar impedir-ne la difusió en determinats contextos.
Tanmateix, la cançó ja havia començat a circular entre el públic. I, quan una cançó és coneguda i compartida per molta gent, resulta difícil silenciar-la completament. En aquest sentit, la música es va convertir en una eina de transmissió d’idees i de creació de complicitats entre persones que no sempre podien expressar obertament les seves opinions.
A més, «L’estaca» va formar part de l’univers de la Nova Cançó, el moviment musical que va contribuir a donar visibilitat a la llengua catalana en un període en què el català patia importants restriccions en nombrosos àmbits de la vida pública.
Per això, la cançó no només va esdevenir un símbol de llibertat política, sinó també una mostra de la capacitat de la cultura catalana per mantenir viva la seva llengua i expressar aspiracions col·lectives en circumstàncies adverses.
🌍 De Catalunya al món: una cançó que va traspassar fronteres
Amb el pas del temps, «L’estaca» va deixar de ser només una cançó vinculada a la realitat catalana. La seva metàfora era prou universal perquè altres pobles i moviments socials la fessin seva i l’adaptessin a les seves pròpies circumstàncies.
Un dels casos més coneguts és el de Polònia, on el cantautor Jacek Kaczmarski va crear «Mury», una versió inspirada en la cançó de Llach que es va convertir en un himne associat a la resistència contra el règim comunista i al moviment sindical Solidarność.
Així mateix, la peça ha estat interpretada i adaptada en nombroses llengües i contextos culturals. El seu missatge —la necessitat d’unir esforços per superar les limitacions imposades— ha permès que persones de realitats molt diferents hi trobessin un significat propi.
D’aquesta manera, una història nascuda en les converses entre un home gran i un adolescent a les comarques gironines va acabar adquirint una dimensió internacional.
🕯️ La mort de l’avi Siset i el record que va deixar
Narcís Llansa va morir el 14 d’octubre de 1983. Tanmateix, la seva figura va continuar viva a través de la cançó que havia inspirat i de la memòria de les persones que l’havien conegut. La seva història també va arribar als llibres. L’any 2004, el seu net, Ponç Feliu Llansa, va publicar L’avi Siset, una obra que recupera la vida de l’home real que s’amagava darrere del personatge de la cançó.
Aquest relat permet entendre que la figura de l’avi Siset no es limita a la d’un símbol polític. També representa una generació que va travessar canvis històrics profunds, va patir les conseqüències de la guerra i la dictadura i va intentar preservar les seves conviccions en un context difícil.
Per tant, recordar Narcís Llansa és també recuperar una part de la memòria de Catalunya durant el segle XX, sovint construïda a partir de vivències personals, converses familiars i històries que han passat d’una generació a l’altra.
❤️ Un avi, una conversa i una cançó que continua viva
La història de l’avi Siset ens recorda que les grans transformacions culturals no sempre comencen en grans escenaris. De vegades, neixen en una conversa tranquil·la, en una tarda de pesca o en les paraules d’algú que comparteix amb els més joves allò que ha après al llarg de la vida.
Narcís Llansa no va escriure «L’estaca», però la seva experiència i les seves converses amb Lluís Llach van contribuir a inspirar una de les cançons més reconegudes de la música catalana contemporània.
I, sobretot, el seu llegat continua present en una idea tan senzilla com poderosa: quan les persones uneixen els seus esforços per aconseguir un objectiu compartit, poden arribar molt més lluny que si cadascuna lluita pel seu compte.
Aquesta és, probablement, la raó per la qual «L’estaca» continua emocionant tantes persones dècades després de la seva creació. Perquè la història de l’avi Siset va molt més enllà d’un home i d’una cançó: és la història de com la memòria, la cultura i la força col·lectiva poden convertir-se en instruments de llibertat.
🎧 Acabem escoltant «L’estaca»: lletra i videoclip
I, després de conèixer la història de l’avi Siset i descobrir com les seves converses amb un jove Lluís Llach van inspirar una de les cançons més emblemàtiques de Catalunya, què millor que acabar escoltant «L’estaca»? Us convidem a tornar a sentir aquesta peça que ha emocionat diverses generacions i que continua sent un símbol de llibertat, resistència i solidaritat. A continuació, podeu gaudir del videoclip i seguir-ne la lletra per recordar cada paraula d’un himne que ha traspassat fronteres i que continua ben viu en la memòria col·lectiva.
🎼 Lletra de l’Estaca:
L’avi Siset em parlava de bon matí al portal
mentre el sol esperàvem i els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l’estaca on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en mai no podrem caminar!
Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.
Però, Siset, fa molt temps ja, les mans se’m van escorxant,
i quan la força se me’n va ella és més ampla i més gran.
Ben cert sé que està podrida, però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m’oblida. Torna’m a dir el teu cant:
Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.
L’avi Siset ja no diu res, mal vent que se l’emporta,
ell qui sap cap a quin indret i jo a sota el portal.
I mentre passen els nous vailets estiro el coll per cantar
el darrer cant d’en Siset, el darrer que em va ensenyar.
Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar…
