Ildefons Cerdà i Sunyer (Centelles, 1815 – Las Caldas de Besaya, 1876) és una figura clau en la història urbanística no només de Barcelona, sinó del món sencer. Enginyer civil, urbanista i pensador, Cerdà és conegut sobretot per haver dissenyat l’Eixample de Barcelona, un pla revolucionari que va transformar una ciutat medieval asfixiada en una metròpoli moderna. La seva vida i obra estan plenes de curiositats i detalls que revelen un home avançat al seu temps, amb una visió que anava molt més enllà de traçar carrers.
Cerdà va néixer en una família humil de Centelles (Osona), va estudiar enginyeria civil a Madrid perquè la seva família no podia costejar-li una carrera militar, el seu somni inicial. Va arribar a Barcelona als anys quaranta del segle XIX, una ciutat llavors limitada per les muralles medievals, amb carrers estrets, sense clavegueram i amb epidèmies recurrents com el còlera. Aquesta realitat el va marcar profundament i el va empènyer a dedicar-se a millorar les condicions de vida urbanes, un objectiu que va plasmar en el lema: “Ruralitzem l’urbà, urbanitzem el rural”.
Un cop enderrocades les muralles de la ciutat, l’any 1855 Cerdà va guanyar el concurs per ampliar Barcelona. El seu Pla d’Eixample, aprovat oficialment el 1859, proposava una graella de carrers amples de 20 metres amb illes quadrades de 113,3 metres de costat, tallades als cantons en xamfrans de 45 graus per formar octògons. Aquest disseny tenia diverses finalitats:
🔳 Millorar la salut pública: Els xamfrans milloraven la ventilació i la llum natural, reduint la insalubritat de la ciutat vella. Cerdà havia estudiat estadístiques de mortalitat i sabia que l’aire fresc era vital.
🔳 Mobilitat: Els carrers amples i els xamfrans facilitaven el pas dels carros i preveien el futur trànsit motoritzat, una idea visionària quan els automòbils encara no existien.
🔳 Crear sociabilitat: Cada illa havia de tenir jardins interiors i només dos costats construïts, creant espais verds i zones de trobada per als veïns, una idea inspirada en els seus ideals socials i igualitaris.
Una curiositat és que Cerdà va calcular les dimensions de les illes amb una precisió matemàtica, basant-se en la densitat ideal de població (250 habitants per hectàrea) i en l’espai necessari per a una vida digna. Va escriure: “La casa ha de ser el temple de la família”, i per això va projectar habitatges amplis amb patis interiors.
Tot i guanyar el concurs, el Pla Cerdà va ser molt criticat per l’elit barcelonina, que preferia el projecte d’Antoni Rovira i Trias (més monumental i amb una avinguda circular). Les autoritats van imposar el pla de Cerdà per pressió del govern central, però ell va haver de lluitar contra l’especulació immobiliària, que va omplir les illes de pisos i va eliminar molts jardins previstos.
Cerdà era un progressista convençut i va ser diputat a les Corts Espanyoles el 1851 per Esquerra Republicana. Els seus ideals igualitaris es reflecteixen a l’Eixample, on no hi havia barris segregats per classes socials, a diferència d’altres ciutats de l’època.
Cerdà va morir pobre i poc reconegut el 1876 a Cantàbria, lluny de Barcelona. Va ser enterrat en una fossa comuna fins que, anys després, les seves restes van ser traslladades a Barcelona. Avui descansa al cementiri de Montjuïc, però durant dècades va ser una figura menystinguda.
L’Eixample de Barcelona, malgrat les modificacions posteriors, encara és un exemple d’urbanisme funcional i estèticament únic. Els xamfrans han esdevingut una icona de la ciutat, visibles des de l’aire i en edificis com la Casa Milà o la Casa Batlló, que aprofiten aquestes formes per brillar. Tanmateix, una curiositat amarga és que Cerdà no va viure per veure el seu pla completament elaborat, malauradament quan va morir, només s’havien construït algunes illes, i l’especulació va frustrar part de la seva visió utòpica.
Avui, el nom de Cerdà és sinònim de Barcelona moderna, i carrers com el passeig de Sant Joan o la ronda de Sant Pere són testimonis vius del seu geni. És una curiositat final que, sense ell, la ciutat no tindria l’ànima oberta i lluminosa que la defineix.
