El 2 de maig de 1743, moria a Sant Boi de Llobregat Rafael Casanova i Comes, a l’edat de 83 anys, figura emblemàtica del catalanisme i conseller en cap de Barcelona durant el setge borbònic de 1714. La seva mort posava fi a una vida marcada per la defensa de les llibertats catalanes durant un dels episodis més tràgics i transcendents de la història de Catalunya: la guerra de Successió Espanyola.
Rafael Casanova va néixer a Moià el 1660, en el si d’una família benestant. Estudià Dret i es traslladà a Barcelona, on destacà com a jurista. El 1706 ja era conseller segon i, més tard, el 1713, en plena guerra, va ser nomenat conseller en cap del Consell de Cent, l’equivalent a l’actual alcaldia de Barcelona.
Durant el setge de Barcelona (1713-1714), Casanova va liderar la defensa de la ciutat com a conseller en cap i comandant de la Coronela, la milícia ciutadana, convertint-se en una figura clau de la resistència. L’11 de setembre de 1714, va ser ferit greument de bala a la cuixa mentre defensava el baluard de Sant Pere, enarborant la bandera de Santa Eulàlia. La ciutat va capitular l’endemà, i amb la victòria borbònica es va iniciar una dura repressió contra els defensors de l’austriacisme. Després de la derrota, va ser apartat de la vida política, però no represaliat directament, tot i que vivia vigilat.
Contràriament a la creença popular que Casanova va morir heroicament durant el setge, va sobreviure a les seves ferides i va reprendre la seva vida professional com a advocat després de recuperar-se el 1715. El 1719, va obtenir un perdó oficial dels borbons, fet que li va permetre tornar a Barcelona i continuar exercint la seva professió fins al 1737, quan es va retirar definitivament a Sant Boi. Aquest perdó ha generat debat entre historiadors, ja que alguns consideren que podria estar relacionat amb una possible negociació o amb la seva discreció política després de 1714. L’historiador Ernest Lluch, assassinat per ETA el 2000, estava investigant aquests aspectes quan va morir, deixant la qüestió sense resoldre.
Tot i que la seva mort no va tenir ressò immediat, la figura de Rafael Casanova va ser reivindicada a partir del segle XIX amb l’auge del catalanisme. El 1863, Barcelona li va dedicar un carrer, i el 1888 es va inaugurar un monument en el seu honor, obra de Rossend Nobas, que representa Casanova ferit, aixecant la bandera de Santa Eulàlia. Aquest monument, situat actualment a la ronda de Sant Pere, es va convertir en un lloc central per a les ofrenes florals durant la Diada de l’11 de setembre, especialment a partir de 1905.
Amb el temps, Casanova es va erigir en símbol de la resistència catalana, tot i que alguns historiadors, com Henry Kamen, critiquen la seva decisió de rebutjar la rendició el 1714, atribuint-li responsabilitat per les pèrdues humanes durant l’assalt final. Avui dia, Rafael Casanova és homenatjat cada 11 de setembre, Diada nacional de Catalunya, amb ofrenes florals al seu monument a Barcelona. La seva casa natal a Moià s’ha convertit en museu, i la seva memòria continua viva com a símbol de la defensa de les institucions catalanes i de la resistència davant la pèrdua de les llibertats nacionals.
