El 28 de maig de 2025, el Tribunal Suprem espanyol va confirmar que les pintures murals romàniques de la sala capitular del Monestir de Sixena, actualment custodiades al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), han de ser retornades a l’Aragó. Aquesta decisió, que avala la sentència de l’Audiència d’Osca, ha reobert un debat intens sobre la gestió del patrimoni cultural a Espanya, especialment quan es comparen casos similars com el del Guernica de Picasso, que no ha tornat al País Basc, o la Dama d’Elx, que roman a Madrid en lloc de tornar a Elx. Aquestes discrepàncies plantegen qüestions sobre la coherència en les polítiques patrimonials i els criteris que determinen quan i per què s’ha de retornar una obra al seu lloc d’origen.
Les pintures murals de Sixena, datades entre 1196 i 1208, són una joia del romànic ibèric, amb influències bizantines i paral·lelismes amb la miniatura anglesa. Aquestes obres van ser greument danyades durant la Guerra Civil Espanyola (1936) a causa d’un incendi al monestir de Santa Maria de Sixena, provocat per milicians anarquistes. L’historiador de l’art Josep Gudiol, enviat per la Generalitat republicana, va liderar una operació de rescat per salvar els frescos restants, que van ser arrencats dels murs i traslladats a Barcelona per a la seva restauració i conservació. Des de 1960, aquestes pintures s’exposen al MNAC, on es conserven en una sala especialment dissenyada per garantir-ne la preservació.
El litigi per la devolució de les pintures va començar formalment el 2013, quan el govern d’Aragó, amb el suport de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena i l’Orde de Sant Joan de Jerusalem (propietari del monestir), va reclamar-ne la propietat, al·legant que les obres van ser traslladades sense un títol jurídic clar i que es troben al MNAC en qualitat de dipòsit. La sentència del Suprem de 2025 rebutja els arguments de la Generalitat i el MNAC, que defensaven que la prescripció impedia reclamar-les i que el trasllat a Aragó podria danyar-les a causa de la seva fragilitat i les condicions inadequades del monestir. Experts com Gianluigi Colalucci, restaurador de la Capella Sixtina, han advertit que moure les pintures podria causar danys irreversibles, però aquestes consideracions tècniques no han estat tingudes en compte pel tribunal, que prioritza qüestions de propietat i procediment.
El cas de Sixena contrasta amb altres exemples de patrimoni cultural que no han estat retornats als seus llocs d’origen, malgrat demandes similars. El Guernica de Pablo Picasso, una obra icònica que denuncia els horrors del bombardeig de la ciutat basca de Guernica el 1937, és un cas paradigmàtic. Tot i la seva forta vinculació amb el País Basc i les demandes històriques per part de les institucions basques, el quadre roman al Museu Reina Sofia de Madrid. L’argument principal per mantenir-lo a Madrid és el seu valor universal i la seva condició de símbol de la reconciliació espanyola, a més de la voluntat expressada per Picasso que l’obra fos custodiada per l’Estat espanyol fins a la restauració de la democràcia. La voluntat del pintor no s’ha tingut en compte, la democràcia va arribar, però el Guernica continua a Madrid.
De manera similar, la Dama d’Elx, una escultura ibèrica del segle IV aC descoberta a Elx (Alacant), es troba al Museu Arqueològic Nacional de Madrid des que va ser retornada per França el 1941, després d’haver estat al Louvre. Tot i les demandes d’Elx per recuperar-la, argumentant la seva importància com a símbol identitari de la ciutat, l’escultura continua a Madrid, justificada pel seu valor arqueològic universal i per la capacitat del museu estatal per garantir-ne la conservació. Aquestes decisions han estat criticades com a exemples de centralisme cultural, on Madrid acumula obres de gran valor sense considerar els vincles emocionals i històrics amb els seus llocs d’origen.
La decisió sobre Sixena posa de manifest una possible inconsistència en els criteris aplicats a la gestió del patrimoni cultural a Espanya. Mentre que les pintures de Sixena han de tornar a l’Aragó, malgrat els riscos tècnics i l’esforç històric de Catalunya per salvar-les i conservar-les, obres com el Guernica o la Dama d’Elx romanen lluny dels seus llocs d’origen sense que es qüestioni seriosament la seva ubicació actual. Les obres de Sixena estan disperses per tot l’Estat, a part de les que romanen al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), també altres museus tenen part del tresor de Sixena, com el Museu del Prado de Madrid o altres museus com el de Saragossa, Osca o el Museu de la Santa Creu de Toledo, però només es reclamen les que son a Catalunya, per què no les altres?
Aquesta disparitat ha generat indignació a Catalunya, com reflecteixen algunes veus a les xarxes socials, que parlen de “catalanofòbia” o d’un tracte desigual en comparació amb altres comunitats. Per exemple, un usuari a X va assenyalar que el govern català sembla acceptar la devolució de Sixena com un gest de “servei a Espanya”, mentre que altres obres no són objecte de demandes similars.
El cas de Sixena també recorda un episodi anterior, quan el 2017 la Guàrdia Civil va intervenir al Museu de Lleida per emportar-se 44 peces de Sixena, en un context polític tens marcat per l’aplicació de l’article 155. Aquestes obres, comprades legalment per la Generalitat i el MNAC a les monges de Sixena durant els anys 80 i 90, van ser declarades de propietat aragonesa per tribunals d’Osca, que van considerar il·legals les vendes. Actualment, aquestes peces romanen al monestir de Sixena, però algunes fonts indiquen que no estan accessibles al públic, cosa que qüestiona si el retorn realment afavoreix la seva valoració cultural.
El cas de les pintures de Sixena, en contrast amb el Guernica i la Dama d’Elx, evidencia una manca de coherència en els criteris per gestionar el patrimoni cultural a Espanya. Mentre que les pintures de Sixena han de tornar a l’Aragó malgrat els riscos per a la seva conservació, altres obres icòniques romanen allunyades dels seus llocs d’origen sense que es qüestioni la seva ubicació. Aquestes discrepàncies suggereixen que les decisions patrimonials poden estar influïdes per factors polítics i regionals més que per un enfocament científic o equitatiu.
