La Pica d’Estats, amb els seus 3.143 metres d’altitud, és el cim més alt de Catalunya i una de les muntanyes més emblemàtiques dels Pirineus. Situada al Massís del Montcalm, a la frontera entre Espanya i França, aquesta muntanya no només és un repte per a muntanyencs i senderistes, sinó també un lloc ple d’història, curiositats i llegendes que captiven els amants de la natura i la cultura pirinenca.
La primera ascensió oficial de la Pica d’Estats es remunta al 1827, quan Corabœuf i Jean-Jacques Testu van conquerir el seu cim. Aquest fet va marcar un punt d’inflexió en l’exploració dels Pirineus, que en aquella època començaven a despertar l’interès dels pioners de l’alpinisme. Més tard, el 1864, el conegut muntanyenc irlandès Henry Russell va escalar la muntanya, acompanyat d’un jove local desconegut, en lloc del seu guia habitual, Jean-Jacques Denjean, que va preferir quedar-se dormint en una casa propera. Aquesta anècdota, recollida per Russell, afegeix un toc d’humor a la història de les ascensions clàssiques.
La Pica d’Estats ha esdevingut un emblema per als catalans, no només per ser el punt més alt del territori, sinó també per la seva ubicació al Parc Natural de l’Alt Pirineu, una de les zones més salvatges i ben conservades dels Pirineus. Cada any, centenars de muntanyencs emprenen la ruta per assolir el seu cim, considerant-ho un repte personal i una manera de connectar amb la natura i la identitat catalana. La seva popularitat ha crescut tant que s’ha convertit en una fita imprescindible per als senderistes locals, sovint anomenada “el sostre de Catalunya”.
La Pica d’Estats està formada per tres cims molt propers: el pic central (3.143 m), el pic occidental o Verdaguer (3.131 m), i el pic oriental o Punta Gabarró (3.115 m), on hi ha una estació de triangulació. Aquests tres cims s’estenen al llarg de la frontera entre Espanya i França, concretament entre el Pallars Sobirà (Lleida) i el departament d’Ariège (Occitània). Una curiositat és que el nom “Pica d’Estats” fa referència precisament a aquesta ubicació transfronterera, ja que “Estats” indica els estats veïns. Alguns fins i tot afirmen que el cim toca Andorra, tot i que oficialment només abasta Espanya i França.
El pic Verdaguer, un dels tres cims de la Pica d’Estats, rep el nom en honor al poeta català Jacint Verdaguer, autor de l’obra “Canigó” i una figura clau del romanticisme català. Aquest nom reflecteix la connexió profunda entre la muntanya i la cultura catalana, ja que Verdaguer va exaltar la bellesa dels Pirineus en les seves obres. L’homenatge a Verdaguer reforça el simbolisme de la Pica d’Estats com a lloc d’inspiració literària i espiritual. Gràcies a la seva ubicació remota, lluny de la contaminació lumínica, la Pica d’Estats és un lloc ideal per a l’observació d’estels. En nits clares, la Via Làctia es pot veure amb una claredat impressionant, convertint l’ascensió en una experiència única per als amants de l’astronomia.
Com moltes muntanyes emblemàtiques, la Pica d’Estats està envoltada de llegendes i una aura mística. En la tradició popular pirinenca, els cims alts com aquest sovint eren considerats llocs sagrats, habitats per esperits o éssers mitològics.
La llegenda del gegant de la Pica.
Es diu que fa segles la Pica era la llar d’un gegant solitari, protector de la natura, que feia sonar una banya per advertir dels perills com allaus o tempestes. Quan va morir, el seu esperit es diu que va quedar atrapat a la muntanya, i alguns excursionistes asseguren sentir un bramul misteriós entre la boira.
La llegenda de l’estany maleït.
Prop del cim, una llegenda occitana parla d’un estany encantat, on una donzella fada plora eternament perquè el seu amant, cavaller cristià, mai no tornà de la guerra. Els reflectors de lluna plena fan ballar l’aigua, diuen, com si fos una ànima que dansa.
La Pica d’Estats és un lloc per a tots aquells que busquen desafiar-se a si mateixos, descobrir la grandesa dels Pirineus i connectar amb la història i les llegendes d’una terra màgica. Com va escriure Verdaguer, les muntanyes són “el temple de la natura”, i la Pica d’Estats n’és un dels altars més imponents.
