El 7 de juliol de 1977 va tenir lloc una acció que marcaria un abans i un després en la lluita ecologista als Països Catalans: l’ocupació pacífica de l’illa Dragonera, a Mallorca, per part d’activistes catalans. Un grup d’uns 50 joves activistes, majoritàriament del col·lectiu llibertari Terra i Llibertat i del grup Talaiot Corcat, van protagonitzar una acció històrica: l’ocupació pacífica de l’illa de Sa Dragonera, situada a l’oest de Mallorca. Aquesta acció, que es considera el naixement de l’ecologisme a les Illes Balears, tenia com a objectiu aturar un ambiciós projecte d’urbanització que amenaçava de destruir el paisatge verge de l’illa. Avui, sa Dragonera és un Parc Natural, i aquesta victòria ecologista continua sent un símbol de lluita per la conservació del medi ambient.
L’illa de sa Dragonera és un petit illot situat davant del municipi d’Andratx. Amb una llargada de poc més de 4 km, és un paradís de biodiversitat, amb espècies endèmiques com el dragó balear (Podarcis lilfordi), que dona nom a l’illa. El seu valor ecològic, paisatgístic i simbòlic és indiscutible. Durant el franquisme i la transició, però, molts interessos urbanístics volien transformar-la en una zona residencial de luxe i port esportiu, destruint la seva naturalesa verge.
En els anys 70 les Illes Balears vivien una forta pressió urbanística a causa del boom turístic. Malgrat que l’illa havia estat declarada paisatge historicoartístic i pintoresc el 1972, l’empresa valenciana Patrimonial Mediterrània SA (PAMESA) la va adquirir el 1974 per 300 milions de pessetes, amb la intenció de transformar-la en un complex turístic de luxe. El projecte, aprovat el 1976, preveia la construcció de cinc nuclis residencials per a 4.500 persones, dos ports esportius, un heliport i diverses infraestructures, com vials per a vehicles elèctrics i plantes de tractament d’aigües residuals. Aquest pla, que l’empresa promocionava com una “urbanització ecològica”, hauria destruït els valors naturals de l’illa.
La societat civil mallorquina, conscient del perill, va començar a mobilitzar-se. El Grup d’Ornitologia Balear (GOB), fundat el 1973, va tenir un paper clau en la lluita legal contra el projecte, amb l’advocada Lina Riera liderant els recursos judicials. Tanmateix, l’ocupació de 1977 va ser una acció directa i sense precedents, impulsada per col·lectius llibertaris i anarcosindicalistes que buscaven despertar la consciència col·lectiva.
El 7 de juliol de 1977, una trentena de joves es van concentrar a Sant Elm, a la costa d’Andratx, i van creuar l’estret de 800 metres fins a sa Dragonera en petites embarcacions, algunes fins i tot amb matalassos de platja. L’objectiu era clar: ocupar pacíficament l’illa per evitar-ne la urbanització i visibilitzar la necessitat de protegir aquest espai natural. L’acció, que va durar gairebé vint dies, va ser organitzada principalment pel col·lectiu Terra i Llibertat, amb el suport de Talaiot Corcat, un grup que es reunia al bar homònim al carrer Antillon de Palma. Entre els participants hi havia figures com Basilio Baltasar, Enric Mus, Josep Manchado, Antoni Alomar i l’artista Miquel Barceló, a més de rebre el suport d’altres personalitats com Maria del Mar Bonet i Joan Miró.
Durant l’ocupació, es va crear un comitè de suport que organitzava assemblees i rodes de premsa al bar Talaiot Corcat. La Guàrdia Civil va supervisar l’acció sense intervenir inicialment, però l’arribada de reporters de la BBC va donar a l’ocupació una projecció internacional. Tot i que els guàrdies van impedir que els periodistes captessin imatges, el reportatge posterior de la cadena britànica va amplificar l’impacte de l’acció, convertint-la en una de les primeres mobilitzacions ecologistes d’Europa. El 20 de juliol, una manifestació a la plaça de Cort de Palma va ser reprimida amb una càrrega policial que va deixar un ferit lleu, i el 25 de juliol, la majoria dels ocupants van abandonar l’illa per continuar amb tasques de conscienciació.
L’ocupació de sa Dragonera va tenir un ressò immediat. Va generar una onada de suport popular, amb manifestacions massives com la del 1979 a la plaça de Cort, on milers de persones van reclamar “Salvem Sa Dragonera”. Aquesta pressió ciutadana, combinada amb la lluita legal del GOB i el Col·legi d’Arquitectes, va aconseguir aturar el projecte d’urbanització. El 1983, el Consell General Interinsular va suspendre el Pla General d’Andratx, i el 1984, l’Audiència Nacional va dictaminar a favor dels ecologistes, anul·lant l’ordre ministerial que permetia la urbanització. Finalment, el 1987, el Consell de Mallorca va adquirir l’illa per 280 milions de pessetes, i el 1995, el govern de les Illes Balears la va declarar Parc Natural mitjançant el decret 7/1995.
Avui, sa Dragonera és un espai protegit que forma part de la Xarxa Natura 2000, amb una rica biodiversitat i itineraris oberts als visitants. La seva conservació es considera una victòria emblemàtica de l’ecologisme balear, i l’illa s’ha convertit en un símbol de resistència contra l’especulació urbanística.
L’ocupació de sa Dragonera, el 7 de juliol de 1977, va marcar un punt d’inflexió en la història de l’ecologisme a les Illes Balears. Va ser una acció valenta i innovadora que va demostrar el poder de la mobilització ciutadana i l’acció directa no violenta per protegir el medi ambient. Gràcies a aquesta lluita, sa Dragonera continua sent un tresor natural, un recordatori de la importància de preservar els espais naturals per a les generacions futures. Com va dir un dels lemes de l’època, “Sa Dragonera és de tots, no d’uns quants”.
