Jaume Ferran i Clua, un il·lustre metge i bacteriòleg català nascut a Corbera d’Ebre (Terra Alta) l’1 de febrer de 1851, va marcar un abans i un després en la història de la medicina amb el desenvolupament de la primera vacuna bacteriana contra el còlera. Aquest descobriment, realitzat en un context d’epidèmies devastadores al segle XIX, no només va salvar milers de vides, sinó que va obrir el camí a la immunització moderna, consolidant Ferran com una figura clau de la ciència catalana i mundial.
Un Català Apassionat per la Bacteriologia
Fill d’un metge rural, Jaume Ferran i Clua va créixer en un entorn que el va connectar amb la medicina des de ben petit. Va estudiar al Col·legi Sant Lluís Gonzaga de Tortosa, va cursar el batxillerat a Tarragona i es va llicenciar en Medicina a la Universitat de Barcelona el 1873. Establert a Tortosa com a metge titular, Ferran va combinar la pràctica mèdica amb un profund interès per la bacteriologia, una disciplina emergent en aquella època. Influït pels treballs de Louis Pasteur i Robert Koch, va crear un petit laboratori a casa seva on va iniciar experiments que serien revolucionaris.
La seva curiositat científica i el seu esperit innovador el van portar a endinsar-se en l’estudi de les malalties infeccioses. A Tortosa, on també va exercir com a oftalmòleg i director de Sanitat Marítima, Ferran va establir una relació clau amb l’enginyer químic Innocent Paulí, amb qui va col·laborar en nombroses investigacions, incloent-hi la fotografia microscòpica i la bacteriologia. Aquesta passió per la ciència, arrelada en la seva identitat catalana, va ser el motor d’una carrera que el portaria a enfrontar-se a una de les malalties més temudes de l’època: el còlera.
El Context: L’Epidèmia de Còlera de 1884-1885
L’any 1884, una epidèmia de còlera va assolar Marsella i Toló, causant milers de morts. L’Ajuntament de Barcelona, conscient del risc que la malaltia arribés a Catalunya, va enviar Ferran a França per estudiar el vibrió colèric, recentment identificat per Robert Koch. Ferran, amb una valentia i determinació admirables, va aconseguir mostres del bacil i les va portar a Catalunya, malgrat els obstacles, a la duana de la Jonquera, on els carabiners van destruir quatre dels cinc flascons que transportava, per temor que introduís la malaltia. Ferran va salvar l’últim flascó amagant-lo en un mitjó, un gest que simbolitza la seva tenacitat.
De tornada al seu laboratori de Tortosa, Ferran va desenvolupar una vacuna basada en cultius atenuats del Bacillus virgula (vibri colèric). Va provar la seva eficàcia primer en conills i després en si mateix, els seus familiars i col·laboradors, demostrant un coratge excepcional.
L’any 1885, quan el còlera va arribar al País Valencià, Ferran va ser cridat i va iniciar la primera campanya de vacunació massiva de la història amb una vacuna bacteriana, inoculant més de 30.000 dosis a la població d’Alzira i altres localitats. Els resultats van ser impressionants: dels vacunats, només un grapat va emmalaltir, i la taxa de mortalitat va ser molt inferior en comparació amb els no vacunats, dels quals van morir desenes de milers.
Aquesta campanya, realitzada en condicions precàries i amb recursos limitats, va demostrar l’eficàcia de la vacuna de Ferran i va establir un precedent mundial en la immunització activa contra malalties bacterianes. Malgrat l’èxit, la seva tasca no va estar exempta de controvèrsia, especialment per l’oposició de figures com Santiago Ramón y Cajal i el ministre espanyol Romero Robledo, que van considerar el mètode “perillós” i van prohibir-ne l’ús generalitzat, una decisió que va contribuir a les 150.000 morts per còlera a Espanya aquell any.
Rebuig a Espanya, Reconeixement a Europa
Malgrat els resultats positius, Ferran va enfrontar-se a una forta resistència a Espanya, especialment per part de la comunitat mèdica i política. Alguns crítics, com Ramón y Cajal, van argumentar que la inoculació de bacteris vius era arriscada, i el govern espanyol va limitar l’aplicació de la vacuna, fet que va frenar el seu impacte immediat. Aquesta oposició, sovint motivada per gelosies i reticències envers un científic català que desafiava l’establishment, va fer que Ferran fos “més precursor que realitzador”, com va assenyalar Gregorio Marañón.
Tanmateix, la comunitat científica internacional va reconèixer el valor del seu treball. Figures com Albert Calmette i Paul Ehrlich van elogiar el mètode de Ferran, que va obrir el camí a futures vacunes bacterianes. L’any 1907, l’Acadèmia de Ciències de París va atorgar a Ferran el Premi Bréant per la seva contribució a la lluita contra el còlera, i va ser proposat fins a sis vegades per al Premi Nobel de Medicina entre 1911 i 1921.
Un Llegat Català de Projecció Global
Més enllà del còlera, Jaume Ferran va continuar investigant i va desenvolupar vacunes contra el tifus, la ràbia i la tuberculosi. Va dirigir el Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona (1886-1905) i va fundar els Laboratoris Dr. Ferran a la Sagrera, que el seu fill, Jaume Ferran Domingo va continuar. Tot i els escassos recursos, el seu esperit innovador i la seva dedicació van deixar un llegat perdurable en la medicina.
Ferran, que va morir a Barcelona el 22 de novembre de 1929, és recordat avui com un pioner de la bacteriologia i un orgull per a Catalunya. El seu nom adorna carrers, escoles i monuments, com el bust a la plaça de l’Ajuntament de Corbera d’Ebre o l’Escola Doctor Ferran i Clua a Barcelona. El 2021, el Col·legi de Metges de Barcelona va dedicar l’any a commemorar la seva figura, destacant la seva contribució en un context de vacunació global contra la COVID-19.
Un Heroi Català Incomprès
Jaume Ferran i Clua, amb el seu coratge, visió i compromís, va desafiar les limitacions del seu temps per crear la primera vacuna contra el còlera, un fita que va salvar vides i va transformar la medicina. Tot i les crítiques i els obstacles a Espanya, el seu treball va ser celebrat internacionalment, demostrant que un científic català de Corbera d’Ebre podia canviar el món. La seva història és un recordatori de la importància de la perseverança i de la necessitat de reconèixer els talents propis, sovint menystinguts a la seva terra, com diu l’adagi: “Ningú no és profeta a la seva terra”.
