El bandolerisme català és un fenomen històric que va marcar els segles XV, XVI i XVII a Catalunya, en un context de conflictes socials, econòmics i polítics, especialment en zones muntanyoses com la Garrotxa, el Montseny o les Guilleries. Els camins eren perillosos, i molts camperols empobrits, exsoldats o fins i tot nobles arruïnats es feien bandolers. Aquests bandolers, sovint idealitzats com a herois populars o rebels contra l’autoritat, van esdevenir figures llegendàries gràcies a la literatura, la tradició oral i la cultura popular. Entre ells, Joan Sala i Ferrer, conegut com a Serrallonga, destaca com el més famós, però no va ser l’únic.
⚔️ Les arrels del bandolerisme català.
El bandolerisme no era un fenomen exclusiu de Catalunya, però va adquirir una intensitat particular als territoris catalans durant l’Edat Moderna. Segons fonts històriques, aquest període va estar marcat per les lluites entre faccions nobiliàries, com els nyerros (partidaris dels senyors rurals) i els cadells (aliats amb la monarquia i la burgesia urbana). Aquests conflictes, agreujats per la pobresa, les guerres i la inestabilitat social, van propiciar l’aparició de bandes armades que vivien al marge de la llei, dedicades a robatoris, segrestos i venjances.
Tot i la seva naturalesa criminal, aquestes figures vivien entre la realitat i la llegenda. Molts bandolers gaudien de simpaties populars, ja que sovint robaven als rics o als representants de l’autoritat castellana, evocant figures com Robin Hood. El fenomen va declinar al segle XVIII, amb l’enfortiment de l’Estat i la creació de forces de seguretat més eficients.
🔫 Serrallonga, el rei de les Guilleries.
La figura més famosa del bandolerisme català és Joan Sala i Ferrer, conegut com a Serrallonga (1594-1634). Nascut a Viladrau, es va convertir en el cap d’una quadrilla que actuava a les Guilleries i zones properes. Era temut pels seus assalts a camins i masies, però també respectat per una certa aura de cavallerositat, ja que mai robava als pobres i compartia el botí. Fill d’un pagès, va adoptar el sobrenom de Serrallonga després de casar-se amb Margarida Tallades, pubilla del mas Serrallonga a Querós (actualment al municipi de Sant Hilari Sacalm). La seva vida va canviar dràsticament el 1622, quan, segons les cròniques, va assassinar un veí en una discussió per deutes o venjances personals, obligant-lo a fugir a les muntanyes.
A partir d’aleshores, Serrallonga va liderar una banda que va arribar a comptar amb més de 100 homes, operant principalment a les comarques del Vallès, Osona i el Ripollès. Les seves activitats incloïen assalts a camins, segrestos de rics mercaders i atacs a propietats. Tot i la seva fama de lladre, Serrallonga va despertar admiració popular per la seva audàcia i per enfrontar-se a les autoritats reials. El 1627, es va convertir en el cap reconegut del bandolerisme català, actuant amb impunitat gràcies al suport de la pagesia i fins i tot d’alguns nobles.
La seva captura va arribar el 1633, a Santa Coloma de Farners, després d’una traïció, i va ser executat a Barcelona el 8 de gener de 1634, penjat i esquarterat públicament. La seva mort no va posar fi a la seva llegenda: aviat es van difondre romanços, cançons i relats que el retrataven com un heroi romàntic, víctima de la injustícia social. Obres com el llibre Serrallonga, el bandoler llegendari català de Xavier Rovira i Alemany (2002) han contribuït a perpetuar el mite.
Altres figures llegendàries del bandolerisme.
Tot i que Serrallonga és el més conegut, el bandolerisme català compta amb altres personatges que han passat a la història i la llegenda:
⚔️ Perot Rocaguinarda o Perot lo Lladre (Roque Guinart): Un bandoler del segle XVI, originari del Vallès, que va inspirar el personatge de Roque Guinarda al Don Quixot de Cervantes. Líder, d’una banda nyerra, va ser conegut per la seva astúcia i per les seves aliances amb nobles. Va morir el 1614, però la seva figura va esdevenir símbol de la resistència catalana.
⚔️ Trucafort (Antoni Roca): Actiu al segle XVII, va ser un altre cap de banda rival o aliat de Serrallonga en diferents moments. Conegut per la seva crueltat, va operar al Camp de Tarragona i va ser executat el 1633. La seva llegenda es barreja amb la de Serrallonga en moltes narracions populars.
⚔️ Jaume el Barbut: Conegut a finals del segle XVIII, barreja entre bandoler i lluitador popular al sud de Catalunya i País Valencià.
⚔️ La Toca-son (o el Nyordo): Una figura més mítica, associada a les guerres carlines del segle XIX, tot i que les seves arrels poden remuntar-se al bandolerisme clàssic. Representa el bandoler astut i evasiu, amb històries plenes de trucs i fugides impossibles.
⚔️ Altres bandolers menors: Figures com Joan de la Sala (pare de Serrallonga?), o bandes com les dels Cadells i Nyerros, que incloïen personatges com Miquel el Bo o el Capità Blanc. Molts d’ells van ser immortalitzats en plecs poètics i romanços del segle XVII, com els recollits en estudis sobre literatura popular catalana. Aquests bandolers sovint es van enfrontar entre ells o es van aliar segons les circumstàncies, en un context de bandositats que van arribar a involucrar centenars d’homes.
📜 La llegenda i l’impacte cultural.
La transició de la història a la llegenda va ser ràpida gràcies a la tradició oral i la literatura. Des del segle XVII, es van editar plecs poètics i relacions de successos que narraven les gestes de Serrallonga i els seus companys, sovint amb to heroic. Al segle XIX, durant el Romanticisme, figures com Víctor Balaguer o Jacint Verdaguer van revitalitzar aquests mites, comparant-los amb herois nacionals. Aquests homes, que van viure al marge de la societat, han esdevingut símbols de l’esperit català: audaços, independents i enfrontats al poder central. Tot i la seva fi tràgica, la seva llegenda perdura com a part del patrimoni cultural de Catalunya, recordant-nos que la història sovint es teixeix amb fils de mite i realitat. Les muntanyes de les Guilleries, el Montseny o la Garrotxa encara guarden l’eco d’aquests personatges, convertits en llegenda.
