El 28 de juny se celebra el Dia Nacional de l’Orgull LGTBI, una data que commemora els disturbis de Stonewall del 1969 a Nova York, considerats el punt d’inici del moviment modern pels drets de les persones lesbianes, gais, bisexuals, trans, intersexuals i altres identitats de gènere (LGTBI+). Aquesta efemèride, oficialment reconeguda a Espanya des del 6 de juliol de 2018 per acord del Consell de Ministres, no només és una festa de la diversitat, sinó també una oportunitat per reivindicar la igualtat i combatre la discriminació.
La nit del 28 de juny de 1969, al bar Stonewall Inn del barri de Greenwich Village (Nova York), va tenir lloc una batuda policial contra la comunitat LGTBI+. En aquella època, les persones homosexuals eren perseguides sistemàticament als Estats Units, amb lleis que penalitzaven les relacions entre persones del mateix sexe i batudes freqüents en espais considerats “segurs” per al col·lectiu. Aquella nit, però, la comunitat va respondre amb protestes espontànies i violentes, marcant un punt d’inflexió històric. Aquestes revoltes van inspirar les primeres marxes de l’Orgull l’any següent (1970) a ciutats com Nova York, Los Angeles, Chicago i San Francisco, donant origen al moviment global pels drets LGTBI+.
En aquells moments de tensió la policia va perdre el control de la situació, la clientela del local es resistia i fora es concentrava gent protestant, trencant les finestres del bar, amb crits reivindicatius com “Poder Gai” o cantant la cançó de Joan Baez, Vencerem, quan veien que s’emportaven gent detinguda. La gent ja estava cansada de tanta repressió i aquell incident va provocar tot un seguit de manifestacions els dies següents i la creació de moviments o organitzacions com el Gay Liberation Front i la Gay Activist Alliance.
Un any després es va celebrar a Nova York i a Los Angeles, la primera Marxa per l’Alliberació, commemorant els disturbis de Stonewall i des de llavors, any rere any celebrem aquest dia, com el Dia Internacional de l’Orgull LGTB.
La Situació a Espanya i Catalunya
A territori espanyol la situació no era molt diferent des de molts anys enrere, tots coneixem l’afusellament de Federico Garcia Lorca l’any 1936 per les tropes de Franco, el motiu no va ser un altre que ser poeta, socialista, maçó i potser també per ser homosexual. Durant la postguerra la repressió franquista va ser general i els homosexuals la patien encara més. Durant els primers anys de dictadura, el franquisme tenia altres preocupacions més urgents i va delegar el problema de l’homosexualitat a l’Església Catòlica, encomanant-li que a través de la fe solucionessin el problema. Anys més tard, ja en les dècades dels 50 i 60 quan Espanya es va obrir al turisme, el govern va decidir prendre les rendes del tema perquè ho consideraven una amenaça per l’ordre públic i una mala publicitat de cara al turisme.
En aquells anys existia la “Ley de Vagos i Maleantes“ que perseguia la pràctica homosexual, anys més tard, amb el govern de Carrero Blanco es va substituir per la “Ley sobre Peligrosidad y Rehabilitación Social” que contemplava penes de fins a 5 anys en presons o manicomis per homosexuals, amb la finalitat de què es rehabilitessin, com si es tractés d’una malaltia o d’un delicte.
Tots aquests anys l’homosexualitat era considerada com una malaltia que s’havia de tractar i curar, un vici que havia de corregir o fins i tot eren catalogats com portadors d’un defecte congènit que s’havia d’aïllar per no contagiar a la resta de la població. Desgraciadament, darrerament estem sentint veus com aquestes en alguns partits anomenats demòcrates.
A poc a poc els moviments a favor de la comunitat LGTB es van anar expandint des d’aquell Nova York de 1970 a la resta del món i com no, va arribar a Barcelona. Després de la mort del dictador, a Barcelona es va crear el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, un moviment que va acabar amb la fundació de l’Institut Lambda, el primer centre cultural i de serveis per homosexuals d’Espanya. Actualment el Casal Lambda presta els seus serveis al carrer del Comte Borrell, 22 de Barcelona.
El 26 de juny de 1977 van fer una gran manifestació a les Rambles de Barcelona, sota el lema “Nosaltres no tenim por, nosaltres som”, més de 4.000 persones van sortir al carrer per demanar l’amnistia pels presos per delictes d’homosexualitat i la derogació de la “Ley de Peligrosidad i Rehabilitación Social”.
A partir de 1978, les celebracions es van començar a consolidar, especialment a Madrid, on el barri de Chueca s’ha convertit en un epicentre de la diversitat i la convivència. Avui dia, la marxa de l’Orgull de Madrid (MADO) és la més gran d’Europa, amb més de dos milions d’assistents en edicions recents, com les del 2007 (Europride) i 2017 (WorldPride).
El principal símbol de l’Orgull és la bandera amb l’Arc de Sant Martí, creada el 1978 per Gilbert Baker a San Francisco, que representa la diversitat i la inclusió. Els colors vius de la bandera s’exhibeixen en marxes, roba i decoracions, convertint les celebracions en esdeveniments plens de color i alegria. El terme “orgull” no només fa referència a l’autoestima, sinó a la dignitat intrínseca de cada persona, independentment de la seva orientació sexual o identitat de gènere.
Està clar que en aquests 50 anys la societat ha fet un gran camí per acceptar i respectar les persones tinguin la identitat sexual que tinguin, però encara queda molt camí pel davant fins a aconseguir que les persones siguem tan sols persones, independentment de la resta de característiques particulars de cadascú.
El Dia Nacional de l’Orgull LGTBI és una oportunitat per visibilitzar la comunitat LGTBI+, fomentar la tolerància i construir una societat més inclusiva. El lema del Pride BCN 2025 és “Cultura LGBTQIA+: Cultura universal”. Aquest lema busca destacar la contribució del col·lectiu LGBTQIA+ a la cultura global, tant en el passat com en el present. Moltes ciutats i pobles celebren aquest dia amb actes reivindicatius, culturals, festius, però la societat no serà realment igualitària fins que no tinguem necessitat de celebrar el Dia Internacional de l’Orgull LGTBI, ni el Dia de l’Heterosexual, pintar rotondes o il·luminar edificis.
