El refugi de la Plaça del Diamant
Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), Barcelona va ser la primera ciutat bombardejada contra la població civil. El 16 de març de 1938 a la tarda, va començar un bombardeig per part de l’aviació italiana i alemanya que va durar més 40 hores seguides. Volien destruir el centre de la ciutat i la seva població.
En aquells temps no existien els radars per poder detectar els avions i així abatre’ls abans del bombardeig. S’havia de passar al que s’anomenava la defensa passiva, és a dir, construir soterranis on poder refugiar-se de les bombes.
Les instal·lacions del metro es van convertir aviat en refugi per la població, però només existien dues línies, una de Santa Eulàlia a Marina (actualment línia vermella) i un altre de Lesseps a Correus (actualment línia verda). Per protegir a tota la població es van construir 1400 búnquers o refugis antiaeris per tota la ciutat, un d’ells el de la plaça del Diamant.
La Generalitat va crear la Junta de Defensa Passiva i va encarregar a Ramon Perera, un jove enginyer, la construcció dels refugis. Es van fer gràcies a la col·laboració de tot el veïnat, els homes treballaven a l’obra i les dones i els nens treien la runa. A causa de tota la runa que es va acumular a la plaça del Diamant, aquesta va pujar de nivell. Al barri de Gràcia es van construir uns 90 refugis que es numeraven, el de la plaça del Diamant era el 232, amb capacitat per 200 persones.
Aquest refugi es va descobrir en unes obres de millora de la plaça, l’any 1992. Després de l’estudi per part d’arqueòlegs i la seva restauració, es va obrir al públic. Actualment s’ofereixen visites guiades.