Si hi ha un producte característic de la gastronomia catalana, és el fuet, aquesta especialitat que rep tants noms com ens podem imaginar. La matèria primera sempre és la mateixa, però en funció del calibre o de la comarca on l’elaboren, té noms diferents. Anem a fer un recorregut per la seva història.
Diuen que la fermentació dels embotits va resultar de forma espontània fa ja 5000 anys, però els que realment van fer un veritable art de l’elaboració del fuet van ser els ibers, aquest poble feia unes llonganisses que eren molt apreciades pels romans i els grecs.
El terme llonganissa prové d’un poble del sud d’Itàlia, Lucània, on feien un embotit anomenat “lucanica“, d’aquí va derivar en lucanicia, més tard en longanicia per la seva forma allargada i d’aquí nosaltres que l’anomenem llonganissa.
Fuet, llonganissa, secallona, espetec, somall, somalla, tastet sec, petador, cigala de gos, salsitxeta, llamineta, canyetes…, tots aquests noms i més rep un producte tan típic del nostre país, però una cosa tenen tots en comú, la matèria primera.
El denominador comú és que tots són embotits elaborats farcint un budell llarg i prim amb carn magra de porc picada i adobada amb pebre i altres espècies.
Un cop elaborat el producte, el temps d’assecament és d’entre tres i quatre setmanes, encara que dependrà del gruix del producte, la llonganissa és la que necessita més temps en ser més ampla i la secallona menys per ser més prima i en funció d’aquest gruix, també canvia la seva denominació.
Un altre dels dubtes essencials al voltant del fuet, llonganissa…, és si els hem de pelar o no. Al llarg de la història sempre s’han fet de forma artesanal, a pagès, per tant el budell emprat per farcir-los era d’origen natural i a Catalunya encara es fa així en la majoria dels productes. En canvi, la majoria dels embotits fets industrialment acostumen a portar pells d’un plàstic comestible.
Així que aquí la cosa està clara si és natural, ens podem menjar la pell i si és de plàstic no, però encara que sigui natural, tot va a gustos i els experts aconsellen uns una cosa i altres una altra, que si amb pell té un boquet especial, que sense pell s’aprecia més l’autèntic sabor del fuet, llonganissa…, així que l’únic consell que us podem donar, és que si veieu que és natural, feu el que vulgueu, com més us agradi.
Sobre com l’hem de tallar, també va a gustos, normalment la llonganissa es talla al biaix i prima, el fuet s’acostuma a tallar recte i més gruixut i la secallona a tiretes més llargues, encara que el veritable plaer dels nostres avis era agafar un tros de pa, un tros de fuet i menjar-ho a mossegades.
Una bona llesca de pa amb tomàquet i fuet, llonganissa, secallona…, el que vulgueu, no té preu, però hi ha indrets on els mengen amb coca dolça, com a la Garrotxa i a Girona també és molt típic un fuet dolç al qual l’afegeixen sucre i la ratlladura d’una llimona.
També darrerament, s’han fet molt populars els fuets amb cobertures diferents, com de pebre blanc o negra, de fines herbes, de pebre vermella o fins i tot amb cobertura de ceba. Tots són gustos, però mai deixarem de menjar, l’autèntic fuet de Vic.
El fuet de Vic té tanta fama a Catalunya, perquè a la capital d’Osona, al segle XIX es va fer la primera fàbrica de fuet, aviat va ser tan coneguda arreu de Catalunya que fins i tot va participar en exposicions internacionals.
Així que si voleu seguir el nostre consell, prepareu-vos una bona llesca de pa amb tomàquet, un rajolí d’oli d’oliva verge extra, poseu al damunt el que vulgueu fuet, llonganissa, secallona, espetec, somall, somalla, tastet sec, petador, cigala de gos, salsitxeta, llamineta, canyetes… i Bon Profit.
