El matí del diumenge 15 de gener del 1978 els carrers del centre de Barcelona acollien una manifestació convocada pel sindicat CNT que protestaven pels Pactes de la Moncloa per considerar que perjudicaven la classe treballadora. Un cop acabada la manifestació, cap a quarts de dues de la tarda, un grup de joves van llençar diversos còctels Molotov contra la porta d’entrada de la sala Scala de Barcelona, ubicada en la cantonada del passeig de Sant Joan amb el carrer Consell de Cent.
En aquells temps, el que havia estat una de les discoteques més de moda durant els anys setanta s’havia transformat en un restaurant espectacle. Els còctels Molotov van provocar un incendi de tal consideració que el sostre va col·lapsar causant la mort de quatre treballadors de manteniment que estaven dins la sala en aquells moments.
Afortunadament, la sala només obria el seu restaurant espectacle a les nits, motiu pel qual tan sols es van haver de lamentar quatre víctimes, curiosament els quatre morts Ramón Egea, Juan López, Diego Montoro i Bernabé Bravo estaven afiliats a la CNT.
En un principi s’especulava amb totes les hipòtesis sobre l’autoria de l’incendi, que hagués estat un accident fortuït, per reivindicar la llibertat d’expressió o les que apuntaven a l’empresa per les dificultats econòmiques que estaven passant en aquells moments. Finalment, en sentència del 1981 tres persones que havien participat en la manifestació d’aquell matí van ser condemnades a 17 anys de presó per un delicte d’imprudència temerària amb resultat de mort. Es va tenir en compte que els condemnats pensaven que en tractar-se d’un diumenge al matí, no hi hauria ningú dins del local.
Després d’anys d’investigació es va poder saber que un dels confidents de la policia en aquells anys, Joaquín Gambín, més conegut com el Grill, el Ros o el Legionari s’havia infiltrat en la manifestació per dirigir l’atemptat. Gambín va ser condemnat a set anys de presó. El cas Scala sempre va quedar com un fet obscur possiblement ideat per les ‘clavegueres de l’estat’ per frenar l’auge que en aquells moments tenia el sindicat anarcosindicalista CNT.
Des d’aquí un record per les quatre víctimes d’aquell 15 de gener del 1978 que estaven simplement fent la seva feina.