Els golluts de Ribes de Fresser o els Nans dels Pirineus – Llegenda o realitat?


Segur que la gent del Ripollès, la Cerdanya i altres comarques del Pirineu han sentit a parlar dels Nans del Pirineu o dels Golluts de Ribes de Fresser, però van existir en realitat o és una simple llegenda de les moltes que té la serralada pirinenca?

Els Golluts de Ribes de Fresser van existir, era una comunitat marginada que vivia allunyada del poble, en la zona anomenada Vila d’Amunt, molt a prop de les ruïnes del castell de Sant Pere. Eren persones de baixa estatura, entre un metre i metre quinze, amb les extremitats curtes, uns ulls xinesos i una característica d’on va sortir el mot per definir-los, un embalum prominent al coll, probablement a causa de la manca de iode que provoca una disfunció en la glàndula tiroide i que es coneix popularment com a goll.

Aquesta comunitat que vivia apartada de la resta de la població no era exclusiva de Ribes de Fresser, també es van establir a altres pobles com les Llosses, Ventolà, Batet, Tregurà i altres indrets del Pirineu com a la Vall d’Aran. Vivien en cabanes sense aigua a les cases, unes condicions higièniques i alimentació molt precàries, fet que causava malalties, mentre la gent del poble els acostumava a ignorar o fins i tot es pensava que eren éssers maleïts.

La Vall de Ribes sempre ha estat considerada com una zona de turisme de salut, a finals del segle XIX i fins gran part del segle XX era famosa per les seves aigües termals que tenien propietat saludable. Es van obrir diversos balnearis per a la gent de la burgesia de l’època, ja que els pobres treballadors no podien pagar el seu preu. L’any 1886 l’historiador, periodista, filòleg i polític republicà madrileny, Miguel Morayta va arribar al balneari Perramon proper a Ribes de Fresser per descansar i aprofitar per fer campanya electoral.

Durant la seva estada al Ripollès, Morayta acostumava a sortir a passejar per la Vall de Ribes, quan un dia va arribar fins a la Vila de Munt i allà en les proximitats del castell va trobar el lloc on vivien els nans, aquells éssers que els veïns de Ribes de Fresser tenien ignorats. Va ser ell el que els va treure a la llum fent una publicació en un diari de l’època, el ‘Globo‘.

La publicació a la premsa va tenir un efecte de crida i antropòlegs i científics d’arreu del món es van interessar per la comunitat dels golluts de Ribes, cosa que no va agradar gaire als ribetans. L’any 1894 fins i tot es va arribar a fer un congrés a Brussel·les al que van acudir metges i científics de l’època. Va sorgir una teoria impulsada per l’antropòleg canadenc Robert Grant Haliburton, que afirmava que es tractava d’una altra raça, una reminiscència d’una raça prehistòrica europea. Aquesta teoria en aquells anys que predominava la raça ària a tot el continent no podia ser acceptada.

La conclusió a què es va arribar al congrés de Brussel·les va ser que es tractava d’una comunitat de veïns i veïnes de la zona que per les seves condicions de vida, misèria, mala alimentació i una vida endogàmica, les seves característiques físiques anaven persistint de generació en generació.

Una comunitat menyspreada pels seus conveïns que es va veure obligada a ignorar el progrés de l’època que en aquell temps a la Vall de Ribes passava per la mineria. Ells dins el seu aïllament es dedicaven a la ramaderia, però també sembla que eren bons mainaders, ja que entretenien a la canalla explicant-los contes i llegendes de la zona.

Segons es pot llegir en el llibre ‘Els misteris dels golluts o nans de Ribes’, de Miquel Sitjar i Joaquim Roqué, hi ha una llegenda que diu que l’origen de la ratafia d’Olot l’hem de buscar en un nan de Ribes que estava fent de mainader en una família d’Olot.

Finalment, aquesta comunitat de golluts o nans de Ribes de Fresser va acabar desapareixent, alguns argumenten que els van exterminar, altres que gràcies a la integració amb la població general, fent desaparèixer l’endogàmia, tenint una bona alimentació i unes condicions de vida molt millor, el trastorn que avui en dia coneixem com ‘acondroplàsia’ va acabar desapareixent.