Isabel Clara Simó (Alcoi 1943 – Barcelona 2020)
El 13 de gener del 2020 ens va deixar Isabel Clara Simó, l’escriptora nascuda a Alcoi l’any 1943 va morir a Barcelona a causa de l’ELA, malaltia amb què feia anys que lluitava. De petita estudia a l’acadèmia que el seu pare tenia a Alcoi, després es llicencia en Filosofia a la Universitat de València on entra en contacte amb diferents grups nacionalistes.
Comença la seva etapa de professora a Bunyol per més tard traslladar-se a Figueres a l’Alt Empordà on dona classes a l’Institut Ramon Muntaner. L’any 1968 es casa amb el periodista Xavier Dalfó, creador de la revista Canigó. Eren anys on no es podien fer publicacions en català i la Isabel li va insistir al seu marit de fer un article en català per veure que passava. Com ella va explicar en moltes ocasions van transformar aquella revista en castellà en una publicació mensual en català amb un article curt al final en castellà, era una forma de burlar a la censura de l’època.
No van quedar exempts de diferents atacs, escorcolls, detencions i judicis fins que al final la revista que havia nascut a Figueres i duia en nom de la muntanya pirinenca, va tancar l’any 1983 per motius econòmics. Durant l’època en què van viure a Figueres, el matrimoni va fer gran amistat amb Salvador Dalí i la seva germana Anna Maria i van viure de molt a prop la creació del Museu Dalí.
L’any 1973 la família es trasllada a viure a l’Eixample de Barcelona amb els seus dos fills grans i a la Ciutat Comtal neix la seva tercera filla. Ella, amb tres fills, dirigeix la revista Canigó fins a la seva desaparició, dona classes a l’Institut Sant Josep de Calassanç i comença a estudiar periodisme, fa el doctorat en Filologia Romànica i exerceix a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. En aquests temps la Isabel Clara Simó s’implica molt en les lluites i protestes dels mestres de la ciutat.
Un cop es retiren de la seva vida professional, el matrimoni deixa Barcelona i marxa a viure a l’Ametlla del Vallès. Un dels cops més grans que li va donar la vida va ser la pèrdua del seu fill Xavier. Com ella mateixa explica en la seva obra, Els racons de la Memòria, “Aquell dia em vaig morir jo també”.
Amb Maria Aurèlia Campmany, Montserrat Roig i Pilar Aymerich van liderar la lluita feminista de l’època, organitzant debats, conferències, taules rodones i entrevistes sobre els drets de les dones, per tota Catalunya. Un cop es queda vídua, torna a viure a Barcelona i es refugia en la poesia. Dona tot el seu patrimoni literari a l’Ajuntament d’Alcoi que en agraïment crea el Premi Isabel Clara Simó de Novel·la, que cada any reconeix la millor obra escrita en valencià.
Una cinquantena d’obres de narrativa, teatre, poesia, etc. li van fer aconseguir una vintena de premis al llarg de tota la seva trajectòria, entre ells el Víctor Català (1978), Sant Jordi (1993), Pompeu Fabra (2009), Ciutat d’Alcoi de Teatre (2011), Memorial Jaume Fuster de l’AELC a la trajectòria i al conjunt de la seva obra (2013), Medalla d’Or de la Ciutat d’Alcoi (2013) o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2017).
Mor Isabel Clara Simó, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
