Avui, 10 de març de 2025, es compleixen 30 anys de la mort d’Ovidi Montllor i Mengual, una figura cabdal de la cultura catalana que va deixar una empremta inesborrable com a cantautor, actor i poeta. Nascut a Alcoi el 4 de febrer de 1942, Montllor va morir a Barcelona el 10 de març de 1995, als 53 anys, víctima d’un càncer d’esòfag que li va arrabassar la veu, l’instrument que més el definia. Tres dècades després, la seva obra i el seu llegat continuen ressonant amb força, no per nostàlgia, sinó per la necessitat de mantenir viva una veu que va cantar a la llibertat, la dignitat i la lluita contra les injustícies.
Ovidi Montllor va ser un home del poble, fill d’una família obrera d’Alcoi marcada per la postguerra, la seva infància va estar travessada per la precarietat, i als 12 anys va haver d’abandonar l’escola per ajudar econòmicament la família. Va exercir fins a 36 oficis diferents —mecànic, cambrer, pastor, picapedrer, entre d’altres, abans de trobar el seu camí en l’art. Aquest bagatge humil i la consciència de les desigualtats socials el van portar a militar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i, més tard, al Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), quan es va traslladar a Barcelona el 1959.
Va ser precisament a la capital catalana on la seva trajectòria artística va començar a agafar forma. El 1968, amb el seu primer disc La fera ferotge, es va vincular al moviment de la Nova Cançó, una plataforma de resistència cultural contra el franquisme. Acompanyat sovint pel guitarrista Toti Soler, Montllor va donar veu a poetes com Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat-Papasseit o Josep Maria de Sagarra, convertint els seus versos en himnes de lluita i esperança. Cançons com “Homenatge a Teresa”, “M’aclame a tu” o “Perquè vull” reflecteixen la seva capacitat per barrejar tendresa i rebel·lia, una dualitat que el va fer únic.
La carrera d’Ovidi Montllor no es va limitar a la música. Com a actor, va participar en més de 50 pel·lícules, 30 obres de teatre i diversos programes televisius, sovint interpretant personatges complexos i marginats amb els quals s’identificava profundament. Títols com Furtivos al 1975 o La fuga de Segovia al 1981, mostren la seva versatilitat i el seu compromís amb un cinema compromès. Però la seva veu crítica i la seva coherència el van convertir en un artista incòmode per als poders establerts. Durant la transició postfranquista, quan molts esperaven que els gestors culturals recompensessin els qui havien lluitat contra la dictadura, Montllor va patir la censura i la marginació, especialment al País Valencià, on la seva presència va ser silenciada.
Malgrat aquest oblit planificat, el seu missatge no es va apagar. Com va escriure la seva amiga Isabel-Clara Simó: “Ovidi mor i el plora un país sencer. I passen els anys i els joves l’escolten i el fan més gran encara”. La seva mort el 1995 va marcar el començament d’una reivindicació que no ha parat de créixer. El 2000, l’obra completa d’Ovidi es va presentar al Teatre Principal d’Alcoi, amb una antologia de 13 discos que incloïa temes inèdits i el disc inacabat Verí Good. El Col·lectiu Ovidi Montllor, creat el 2004, i els Premis Ovidi, que des del 2006 reconeixen la música en valencià, són només alguns exemples del seu ressò perdurable.
Trenta anys després, Ovidi Montllor encara és un referent ètic i artístic. Les seves lletres, com “Vull parlar amb l’Alcalde i dir-li que tinc fam, que la gàbia és petita, jo necessito espai” (La fera ferotge), ressonen en una societat que encara lluita per la justícia i la llibertat. La seva senyera sense blau, com cantava orgullós, simbolitza una identitat catalana valenciana que no es doblega. Alcoi, la seva ciutat natal, el va homenatjar el 2013 amb una escultura de cinc metres d’alçada obra d’Antoni Miró i el canvi de nom del passeig Viaducte pel d’Ovidi Montllor.
Avui, en el 30è aniversari de la seva mort, recordem un home que va dir: “Em creureu mort. Jo no hauré mort. Faré vacances!”. I és cert: Ovidi no se n’ha anat. La seva veu continua viva en cada acord, en cada vers, en cada acte de resistència. Perquè, com ell mateix va cantar, “serà un dia que durarà anys”. I aquest dia, gràcies a ell, encara no s’ha acabat.
Escoltem-lo amb un dels seus temes més coneguts 👇
