El safrà, conegut com l'”or vermell” per la seva elevada cotització i versatilitat, va tenir un paper destacat en l’economia, la cultura i el comerç de les terres de Tarragona durant l’Edat Mitjana (segles V-XV). Aquesta espècia, derivada dels estigmes de la flor ‘Crocus sativus‘, es va convertir en un dels productes agrícoles més preuats d’Europa i especialment valorada a comarques com la Conca de Barberà, la Terra Alta i la Baixa Segarra, on les condicions climàtiques i les del sòl eren ideals per al seu cultiu.
El safrà va ser introduït a la península Ibèrica pels àrabs entre els segles VIII i X, durant l’ocupació musulmana. A Catalunya, el seu cultiu es va expandir significativament a partir del segle XIII, coincidint amb l’augment de la demanda d’aquesta espècia a Europa. Les terres de Tarragona, amb el seu clima mediterrani-continental, estius secs i sòls calcaris ben drenats, oferien un entorn òptim per al cultiu del Crocus sativus, que requereix condicions molt específiques. Pobles com Horta de Sant Joan (Terra Alta) i Santa Coloma de Queralt (Baixa Segarra) es van convertir en centres destacats de producció i comerç de safrà, amb un producte reconegut per la seva qualitat excepcional.
El safrà era un dels productes més cars de l’edat mitjana, superant sovint el valor de l’or per unitat de pes. El que es cultivava a les terres de Tarragona, especialment el d’Horta de Sant Joan (conegut com a Ort safrà o safrà d’Orta), era tan preuat que marcava el preu de l’espècia a escala europea durant els segles XV i XVI. S’exportava a mercats d’Alemanya, els països nòrdics, el Llevant mediterrani i els països bàltics, amb un mínim de 12 tones anuals enviades a l’exterior. A la vila de Cervera, propera a les terres tarragonines, es negociaven unes 4 tones de safrà procedents de 400 hectàrees, una xifra impressionant si es compara amb la producció actual d’Espanya (1,5 tones el 2011).
A Santa Coloma de Queralt, el mercat de safrà, situat a l’actual plaça de l’Església, era un dels més importants de Catalunya. Cada dilluns, durant el mercat setmanal, es destinaven cinc taules oficials a la compravenda d’aquesta espècia, amb comerciants arribats de Barcelona, Manresa, Igualada, Montblanc i Vilafranca. La comunitat jueva, establerta al call de Santa Coloma, va tenir un paper clau en aquest comerç, contribuint al dinamisme econòmic de la regió. Documents antics indiquen que, entre el 5 d’octubre de 1378 i el primer de març de 1379, es van cobrar tributs per la compravenda de 25.000 lliures de safrà, demostrant l’escala del comerç en aquesta zona.
El safrà no només era un producte comercial, sinó també un element central de la cultura i la gastronomia medievals a les terres de Tarragona. Era un ingredient imprescindible en la cuina catalana, com es pot comprovar en receptaris de l’època, com el Llibre de Sent Soví, on s’utilitzava per donar color, aroma i sabor a plats com arrossos, guisats i sopes. A més de la gastronomia, el safrà tenia usos medicinals i cosmètics. Es creia que era beneficiós per al cor i la circulació, i es feia servir en ungüents i preparats farmacèutics. La seva versatilitat com a tint, especialment per tenyir teixits de color groc, també va contribuir al seu valor cultural.
Els monestirs cistercencs, com el de Poblet i Santes Creus, tingueren un paper clau en la difusió i explotació del cultiu del safrà. Aquests centres monàstics, a més de ser motors espirituals, actuaven com a focus de desenvolupament agrícola i tecnològic. Hi ha indicis que els monjos afavoriren el conreu del safrà en terres properes i que en controlaven part del comerç.
Malgrat la seva importància durant l’edat mitjana, el cultiu del safrà a les terres de Tarragona va decaure a partir de l’Edat Moderna, especialment al segle XIX, amb la industrialització del sector primari. La mà d’obra intensiva requerida i la dificultat de mecanitzar el procés van fer que el cultiu fos menys competitiu en comparació amb altres productes. A Horta de Sant Joan, per exemple, el safrà va desaparèixer gairebé completament fins a la seva recuperació recent per part d’iniciatives com la de dos germans emprenedors, els germans Estruel, que l’any 2021 van crear l’empresa KIKA Safrà d’Orta que el cultiva seguint els mètodes antics, collint les flors i traient els estigmes del pistil manualment, només han mecanitzat la plantació.
A la Conca de Barberà i Santa Coloma de Queralt, el cultiu també ha experimentat un renaixement des de la dècada de 2010, amb projectes com Concaromis i Som Terra de Safrà, que promouen la producció ecològica i celebren el vincle històric amb l’espècia mitjançant festivals com el Som Terra de Safrà a Santa Coloma. Aquestes iniciatives no només recuperen una tradició agrícola, sinó que també reforcen la identitat cultural de la regió.
