El 28 de maig de 2017, el cantautor valencià Raimon va pujar per darrera vegada a un escenari. El Palau de la Música Catalana va ser l’escenari d’un comiat emotiu, sentit i carregat de memòria. Així s’acomiadava un dels grans referents de la Nova Cançó, una veu que durant dècades va resistir la repressió, va cantar la llibertat i va reivindicar la cultura i la llengua catalana com a eines de dignitat.
Nascut a Xàtiva el 2 de desembre de 1940, Raimon (Ramon Pelegero i Sanchis) va créixer en un entorn marcat per la postguerra i la dictadura franquista. En un país on cantar en català podia ser motiu de censura i persecució, Raimon va decidir fer-ho des de la seva autenticitat i convicció. De jove, va treballar a l’emissora de ràdio de la seva ciutat, on va descobrir artistes com Juliette Gréco o The Platters, influències que, tot i ser diverses, van alimentar la seva sensibilitat musical. Va estudiar història a la Universitat de València, on va connectar amb la cultura valenciana a través d’autors com Ausiàs March, Salvador Espriu i Joan Fuster.
La seva primera gran aparició pública es va produir el 1963, quan va guanyar el Concurs de la Cançó de Catalunya amb “Al vent”, una cançó d’una força colpidora que esdevindria tot un himne. Aquell crit contra l’opressió i a favor de la llibertat va obrir una nova etapa per a la música en català. Cançons com “Diguem no”, escrita després de la repressió d’estudiants a València, es van convertir en símbols de resistència. Aquesta peça, que denunciava la injustícia i la manca de llibertat, va ser sovint censurada, i Raimon va haver de modificar-ne la lletra per poder-la cantar. Malgrat les prohibicions, la seva música va arribar a milers de persones, connectant amb un públic que veia en ell una veu de la dignitat i la lluita.
Raimon va formar part del moviment de la Nova Cançó, al costat de noms com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet o Ovidi Montllor. No obstant això, ell sempre va mantenir una identitat pròpia: valencià de naixement, compromès amb la seva terra, però plenament inserit en el moviment de resistència cultural catalanoparlant. Els seus textos, molts d’ells inspirats en poetes com Ausiàs March, Salvador Espriu, Paul Éluard o Joan Fuster, van ajudar a posar la poesia al servei del poble. Amb una veu penetrant i un estil auster, Raimon va convertir els seus recitals en espais de resistència, llibertat i consciència.
Al llarg de la seva carrera, Raimon va publicar una cinquantena de discos, com Raimon a l’Olympia (1966), Diguem no (1971), A Víctor Jara (1974) o Rellotge d’emocions (2011). Va actuar en escenaris d’arreu del món, des de l’Olympia de París fins a Tòquio i Nova York, i va ser especialment rellevant a Barcelona, on va rebre la Medalla d’Or de la ciutat el 2012. Els seus concerts, com el del Palau Sant Jordi el 1993 per commemorar els trenta anys d'”Al vent”, van reunir milers de persones i artistes com Pete Seeger, Joan Manuel Serrat i Maria del Mar Bonet.
Quan el 2017 Raimon va anunciar el seu comiat, ho va fer sense escarafalls. Volia tancar el cercle en pau, conscient de la seva edat i convençut de no voler repetir-se. El cicle de comiat va incloure 12 concerts al Palau de la Música, on el públic li va retre homenatge cada nit. El concert final, el 28 de maig, va ser una festa de paraules i melodies. Va interpretar peces clàssiques com “Diguem no”, “Jo vinc d’un silenci”, “He mirat aquesta terra” o “Veles e vents”, i peces menys freqüents com Pensament (amb música de Mompou) o “Te recuerdo Amanda” de Víctor Jara. També va interpretar dues cançons inèdites, precioses i emotives: “I nosaltres amb ells”, i l’altra, “Napolitana per a tu”, dedicada a la seva dona, Annalisa Corti, peça clau en la seva vida personal i professional.
Raimon va deixar els escenaris, però no el seu llegat. Les seves cançons formen part del patrimoni cultural de tots els territoris de parla catalana. La seva figura simbolitza la coherència, la integritat i la capacitat de fer de l’art una eina de resistència cultural i política. Va rebre nombrosos reconeixements, com la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1997), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2014) —el primer atorgat a un músic— i el Lifetime Achievement Award del Smithsonian Center for Folklife and Cultural Heritage (2017). El 2015, va cedir el seu fons audiovisual a la Filmoteca de Catalunya, amb 176 enregistraments que documenten la seva trajectòria, i el 2020 va crear, amb Annalisa, la Fundació Raimon i Annalisa per preservar el seu llegat.
Com ell mateix va cantar:
“Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg.
De gent sense nom
que ens du el vent.”
Amb el seu silenci escollit —el de no cantar més en públic—, Raimon va donar pas a una nova etapa, deixant que les seves paraules continuïn fent camí per les veus del futur.
