L’estiu de 1994 va marcar un abans i un després en la història dels incendis forestals a Catalunya, especialment durant els primers dies de juliol, quan una onada de calor extrema i condicions meteorològiques adverses van desencadenar una de les catàstrofes més greus del país.
L’estiu del 94 va ser excepcionalment sec a Catalunya. L’hivern i la primavera previs havien registrat precipitacions molt per sota de la mitjana, especialment al Bages i el Berguedà, on les pluges van ser la meitat de l’habitual. Aquesta sequera prolongada va deixar els boscos en un estat d’estrès hídric extrem, amb la vegetació seca i altament combustible. A finals de juny, una bombolla d’aire càlid d’origen saharià va provocar una onada de calor que va elevar les temperatures per sobre dels 40 °C en moltes zones, amb registres màxims de 43 °C a Montblanc i Esparreguera el 4 de juliol. La humitat relativa va caure per sota del 10%, i vents secs del sud-oest de fins a 50 km/h van crear les condicions ideals per a la propagació ràpida del foc.
Entre l’1 i el 2 de juliol, ja es van declarar incendis a Collserola (Barcelonès) i Calders (Bages), però va ser el 3 i 4 de juliol quan la situació es va descontrolar. El dia 3, nous focus importants van aparèixer a Puigcerdà, Camarasa i Tordera, i la Generalitat va haver de demanar suport a helicòpters francesos perquè els efectius locals estaven desbordats. El 4 de juliol es considera el dia més tràgic: es van declarar més de 100 incendis simultanis als Països Catalans, 80 dels quals a Catalunya, cremant desenes de milers d’hectàrees en poques hores.
Les comarques més afectades van ser el Bages, el Berguedà i el Lluçanès, on es van cremar gairebé 45.000 hectàrees, equivalent al 50% dels boscos d’aquestes zones. El foc, iniciat en part per espurnes d’una línia elèctrica a Gargallà (Montmajor), es va propagar amb una velocitat i virulència sense precedents, afectant municipis com Navàs, Castellnou de Bages, Súria, Fonollosa, Balsareny, Callús, Sant Joan de Vilatorrada, Puig-reig, Viver i Serrateix, Casserres, Montclar, Gironella, Sagàs, Santa Maria de Merlès i la Quar. A més, un incendi al Baix Llobregat, a Collbató, va calcinar 3.300 hectàrees i va causar la mort de tres joves excursionistes que es van refugiar a les coves del Salnitre.
En total, durant l’estiu de 1994, es van cremar 76.626 hectàrees a Catalunya, amb 60 incendis declarats, dels quals 12 es consideren grans incendis. Al conjunt dels Països Catalans, es van perdre més de 100.000 hectàrees, amb pèrdues econòmiques estimades en més de 75.000 milions de pessetes i un balanç humà tràgic de 17 morts, molts delsl quals eren bombers, voluntaris i veïns que intentaven contenir les flames. La falta de mitjans aeris, la rapidesa amb què avançaven les flames i la manca de comunicació entre cossos d’emergència van fer que el desastre es descontrolés en qüestió d’hores.
Les causes dels incendis van ser múltiples, però les espurnes de línies elèctriques mal mantingudes, com la de Gargallà, van ser un detonant clau. L’estat d’abandonament dels boscos, amb una acumulació de vegetació seca i sense barreres naturals com prats o camps, va facilitar la propagació del foc. A més, les condicions meteorològiques extremes –temperatures rècord, baixa humitat i vents forts– van crear un escenari perfecte per a incendis de tercera generació, caracteritzats per la seva intensitat i velocitat.
El dispositiu antiincendis de l’època es va mostrar clarament insuficient. Tot i la mobilització de més de 3.000 bombers, 1.400 agents d’altres cossos de seguretat i 20.000 voluntaris, la simultaneïtat de tants focus va desbordar els recursos disponibles. La manca de coordinació i mitjans tècnics adequats va ser objecte de fortes crítiques per part de la ciutadania, els ajuntaments i els partits polítics.
Els incendis de 1994 van tenir un impacte devastador no només en el paisatge, sinó també en la societat i la gestió forestal. El Bages i el Berguedà van perdre més de la meitat dels seus boscos, i l’entorn natural va trigar anys a recuperar-se. La tragèdia va canviar la percepció dels incendis a Catalunya, evidenciant la necessitat d’una millor gestió forestal i d’un sistema de prevenció i extinció més robust. Com a resposta, es va aprovar el pla Infocat el 1994, que va millorar la coordinació i els recursos per combatre incendis.
En l’àmbit judicial, el procés per determinar les responsabilitats es va allargar fins al 2007. L’Audiència de Barcelona va absoldre l’únic acusat, un tècnic de FECSA, tot i que es va confirmar que l’incendi del Berguedà havia estat causat per espurnes d’una línia elèctrica mal protegida. El 2019, el Tribunal Suprem va obligar l’empresa, absorbida per Endesa, a indemnitzar els afectats.
Avui, més de trenta anys després, la societat catalana és més conscient del risc d’incendis, i els serveis d’emergència han millorat la seva capacitat de resposta. Tot i això, el canvi climàtic, amb estius més calorosos i sequeres més freqüents, recorda que la vigilància i la prevenció continuen sent essencials per evitar que es repeteixi una tragèdia com la de 1994. Cada any, diversos municipis fan actes de record a les víctimes i d’agraïment als serveis d’emergència. Els incendis del 1994 han quedat gravats a la memòria col·lectiva com un advertiment del que pot passar quan el foc esdevé incontrolable i el territori no està preparat.
