El 5 d’agost de 1939, només sis mesos després de la fi oficial de la Guerra Civil Espanyola, tretze dones joves van ser afusellades, al costat de la tàpia del cementiri de l’Almudena de Madrid, pel règim franquista. Eren conegudes com “Les 13 Roses”, tretze noies d’edats compreses entre els 18 i els 29 anys, que es van convertir en un dels símbols més colpidors de la repressió política i la brutalitat que va seguir la victòria franquista.
📜 Context històric
La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) va deixar una Espanya profundament dividida. Després de la victòria franquista, l’abril de 1939, el règim va iniciar una repressió sistemàtica contra els republicans, especialment aquells associats amb el Partit Comunista d’Espanya (PCE) i les Joventuts Socialistes Unificades (JSU). Madrid, que havia resistit fins al final del conflicte, es va convertir en un focus de persecució. Els dirigents principals del PCE i les JSU havien abandonat el país, deixant militants joves i menys experimentats, com Les Tretze Roses, intentant reorganitzar-se clandestinament.
El 29 de juliol de 1939, tres militants de les JSU van assassinar Isaac Gabaldón, un comandant de la Guàrdia Civil i responsable de l’Arxiu de Maçoneria i Comunisme, juntament amb la seva filla i el seu xofer. Aquest atemptat va desencadenar una resposta desproporcionada del règim, que va detenir desenes de militants de les JSU. Entre els detinguts hi havia les tretze dones, acusades de reorganitzar el moviment i d'”adhesió a la rebel·lió,” encara que moltes no tenien cap vincle directe amb l’atemptat.
🌹 Qui eren Les Tretze Roses?
Les Tretze Roses eren un grup de dones joves, moltes d’elles modistes, sastresses o treballadores senzilles, que havien abraçat la causa republicana durant la guerra. Nou d’elles eren menors d’edat (la majoria d’edat era als 21 anys en aquella època). Els seus noms eren:
🌹 Carmen Barrero Aguado (24 anys, modista)
🌹 Martina Barroso García (24 anys, modista)
🌹 Blanca Brisac Vázquez (29 anys, pianista)
🌹 Pilar Bueno Ibáñez (27 anys, modista)
🌹 Julia Conesa Conesa (19 anys, modista)
🌹 Adelina García Casillas (19 anys, activista)
🌹 Elena Gil Olaya (20 anys, activista)
🌹 Virtudes González García (18 anys, modista)
🌹 Ana López Gallego (21 anys, sastressa)
🌹 Joaquina López Laffite (23 anys, secretària)
🌹 Dionisia Manzanero Salas (20 anys, modista)
🌹 Victoria Muñoz García (18 anys, activista)
🌹 Luisa Rodríguez de la Fuente (18 anys, sastressa).
Algunes, com Blanca Brisac, no tenien militància política clara i van ser detingudes per associacions personals, com la seva relació amb un membre del PCE. Altres, com Julia Conesa, havien participat activament en la defensa de la República. La seva joventut i compromís polític les van convertir en blancs fàcils per a un règim que buscava fer escarment.
⚖️ El judici i l’execució
El 3 d’agost de 1939, es va celebrar un consell de guerra sumaríssim (expedient 30.426) contra 57 membres de les JSU, incloent-hi 14 dones. El judici, realitzat a porta tancada, va durar només dos dies i es va caracteritzar per la falta de garanties legals. Els acusats van ser condemnats a mort per “adhesió a la rebel·lió,” un càrrec vague que el règim utilitzava per justificar execucions massives. Malgrat els intents d’algunes de les dones per sol·licitar indults, el règim va ignorar els protocols habituals i va ordenar l’execució immediata.
La matinada del 5 d’agost, les tretze dones, juntament amb 43 homes (coneguts com “Els 43 Clavells”), van ser afusellades contra la tàpia del cementiri de l’Almudena, a 500 metres de la presó de Las Ventas. L’execució, realitzada sense previ avís, va sorprendre fins i tot les companyes de presó, que esperaven un possible indult. L’endemà van ser afusellats els autors materials de l’atemptat.
✉️ Les cartes de comiat
Abans de la seva execució, algunes de les dones van escriure cartes de comiat als seus familiars. La més coneguda és la de Julia Conesa, que va escriure a la seva mare:
“Mare, mare meva, me’n vaig a reunir-me amb la meva germana i el pare a l’altre món, però tingues present que moro per persona honrada. Adeu, mare estimada, adeu per sempre. […] Que el meu nom no s’esborri de la història.”
Aquestes paraules, profundament commovedores, reflecteixen la dignitat i el coratge amb què van enfrontar el seu destí. Altres cartes, com la de Blanca Brisac al seu fill, també han perdurat com a testimoni de la seva humanitat enfront de la crueltat del règim.
🏷️ El significat del seu nom
Se les anomena “Les 13 Roses” com a metàfora de la seva joventut, innocència i bellesa, segades de manera brutal per la repressió. El terme va sorgir a la postguerra i ha estat mantingut viu gràcies a llibres, cançons, pel·lícules i actes de memòria històrica.
La història de Les 13 Roses no només és una denúncia de la repressió franquista, sinó també un exemple del valor de la memòria democràtica. El seu record ens interpel·la sobre la importància de no oblidar, de preservar la dignitat de les víctimes i de construir un futur on cap ideologia justifiqui la barbàrie. Que els seus noms no s’esborrin mai de la història.
