El segrest que va commocionar Catalunya.
El segrest de la imatge de la Mare de Déu de Núria, l’any 1967, és un dels episodis més audaços, emotius i polítics de la història moderna de Catalunya. No es va tractar d’un robatori per motius econòmics, sinó d’una acció de resistència pacífica contra la dictadura franquista.
El context: Una Catalunya sota el jou del franquisme.
Durant els anys seixanta, el règim de Francisco Franco intentava netejar la seva imatge internacional, però mantenia una ferotge repressió contra la llengua i la cultura catalanes. En aquest escenari, l’Església catalana vivia una profunda divisió: d’una banda, la jerarquia més conservadora i propera al règim; de l’altra, moviments de joves catòlics i capellans progressistes que lluitaven per les llibertats civils.
Per aquesta raó, el 1967 es va organitzar la campanya “Volem bisbes catalans”, després que el govern espanyol nomenés Marcelo González Martín (d’origen val·lisoletà) com a arquebisbe de Barcelona. La tensió social era màxima, i un grup de joves activistes va decidir que calia un cop d’efecte que ressonés a tot el món.
L’operació: Desaparició al cor del Pirineu.
Així doncs, la nit del 8 al 9 de juliol de 1967 (fa gairebé seixanta anys), un grup de joves vinculats a l’escoltisme i a moviments clandestins catalanistes va posar en marxa un pla perfectament calculat. Aprofitant la foscor i el fet que el santuari de Núria estava en obres, es van introduir a l’església.
A continuació, amb molta cura per no fer malbé la talla romànica del segle XII, van desmuntar la imatge de la Mare de Déu de la seva fusta central. Al seu lloc, hi van deixar una nota molt clara: la Verge no tornaria fins que no es garantissin els drets del poble català, es restablís el bisbat propi i es permetés el retorn dels exiliats polítics.
El règim franquista va embogir. La policia va bloquejar la vall, va interrogar capellans, treballadors i excursionistes, però la Mare de Déu ja havia volat muntanya avall dins d’una motxilla. A més, Núria no era un lloc qualsevol: era un santuari emblemàtic, vinculat a la història del catalanisme (allà es va redactar l’Estatut de Núria de 1931). Per tant, actuar a Núria tenia una càrrega simbòlica enorme. L’objectiu era impedir que la coronació de la imatge, prevista pel 13 de juliol de 1967, fos utilitzada amb finalitats polítiques per part del règim franquista.
El captiveri: Un secret molt ben guardat.
Mentrestant, la imatge va començar un pelegrinatge clandestí que duraria quatre anys i mig. Va passar per diversos pisos francs i amagatalls arreu de Catalunya, com Vallgorguina, el barri d’Horta de Barcelona o Vilanova i la Geltrú.
Malgrat la intensa cerca de la Guàrdia Civil i els serveis secrets, el pacte de silenci entre els implicats i els qui els van ajudar va ser absolut. La imatge es va conservar en perfectes condicions, embolicada i protegida de la humitat, esdevenint un símbol vivent de la resistència. La coronació es va dur a terme amb una rèplica de guix i una representació reduïda de les autoritats franquistes.
El retorn: Una victòria simbòlica.
Finalment, amb la destitució de l’arquebisbe Marcelo González (que va ser traslladat a Toledo) i el nomenament de Narcís Jubany, els objectius principals de la campanya s’havien assolit parcialment. Per tant, els segrestadors van decidir que era el moment de retornar la patrona.
A l’últim, el 28 de gener de 1972, la Mare de Déu de Núria va ser entregada a representants del Bisbat d’Urgell que la van retornar al seu cambril al Santuari de la Mare de Déu de Núria. El retorn es va viure com una gran victòria moral de l’antifranquisme.
En conclusió, el segrest de Núria no va ser un acte de vandalisme, sinó un crit d’atenció pacífic i agosarat que va demostrar l’enginy d’una joventut que es negava a veure la seva identitat silenciada. Avui dia, la talla es pot tornar a venerar al seu santuari pirinenc, guardant per sempre el record dels anys en què va haver de fer-se “estudiantada” per la llibertat de Catalunya.
