Abans de la inauguració oficial del Passeig de Gràcia el 24 de maig de 1827, un antic camí rural unia Barcelona amb la vila de Gràcia. Aquest camí, conegut com el Camí de Jesús, s’estenia des del Portal de l’Àngel, rodejant camps i passant davant del convent de Santa María de Jesús, fundat el 1427 per frares franciscans, per això era conegut com el Camí de Jesús. El convent estaria ubicat en el que avui en dia és l’illa formada per Passeig de Gràcia, Consell de Cent, Pau Claris i Aragó.
La història del convent és un testimoni del pas del temps i dels conflictes que han marcat la ciutat, situat fora de les muralles de Barcelona, es va veure arrossegat pels conflictes bèl·lics dels segles XVIII i XIX. A causa de la seva ubicació vulnerable, el convent va ser destruït i reconstruït en diverses ocasions. La primera vegada va ser el 1722, quan, amb la recuperació d’uns 80 frares després de la destrucció de 1714, els esperits del convent semblaven renéixer. Però la seva fortuna no va durar; la segona destrucció va tenir lloc el 1816, arran de l’ocupació francesa. Malgrat els esforços per revitalitzar-lo, el convent va desaparèixer poc temps després, deixant només un record en la memòria col·lectiva de Barcelona.
El convent tenia un cementiri i com estava fora de les muralles de la ciutat, es va decidir enterrar en ell les víctimes de l’epidèmia de la pesta que va patir Barcelona entre els anys 1649 i 1652. Aquest fet va fer que molta gent, per Tot Sants, fes el camí per a visitar els seus familiars morts. No era un camí fàcil, ple de pols, a l’estiu els insectes i la calor el feien més complicat i a la tardor les riuades que baixaven pel Torrent dels Testaments dels Ases i altres rieres, el feien perillós.
El camí de Jesús, testimoni d’aquests fets, ara és un record d’un passat ric i tumultuós, que connecta la ciutat amb la seva història més profunda, abans que el Passeig de Gràcia es convertís en un dels grans eixos de la modernitat barcelonina.
