El primer teleesquí d’Espanya, instal·lat el 1943 a la pista de Fontcanaleta de l’estació d’esquí de La Molina, a la Cerdanya (Catalunya), va marcar un punt d’inflexió en la història de l’esquí al país. Aquest remuntador, pioner en el context estatal, va convertir La Molina en la primera estació d’esquí moderna d’Espanya i va obrir les portes a la popularització d’aquest esport a la península Ibèrica.
Els orígens de l’esquí a La Molina
Durant els anys trenta, l’esquí ja era un esport consolidat a Europa, especialment a països com Suïssa, Àustria i França, on els primers teleesquís ja havien revolucionat les estacions d’esquí. El 1934, per exemple, Ernst Gustav Constam va inaugurar el primer teleesquí del món a Davos (Suïssa), un dispositiu amb un cable d’acer i perxes que arrossegava els esquiadors muntanya amunt sense necessitat de treure’s els esquís. Aquest avanç va inspirar figures com Josep Blanch, un enginyer de Puigcerdà apassionat per l’esquí, que va veure l’oportunitat d’adaptar aquesta tecnologia a les necessitats de La Molina.
L’esquí a La Molina té arrels que es remunten al 1908, quan els primers esquiadors, practicants de tècniques com el telemarc o l’Stemmbogen, van començar a explorar les muntanyes de la Cerdanya. En aquella època, els esquiadors pujaven les pistes a peu, amb esquís lligats a l’esquena, o utilitzaven trineus rudimentaris, una pràctica àrdua que limitava l’accessibilitat de l’esport. L’arribada del tren a la vall el 1922 va facilitar l’accés de més visitants, i La Molina va començar a guanyar popularitat com a destinació per a l’esport blanc. Tot i això, la manca de remuntadors mecànics feia que l’experiència fos més exclusiva i menys còmoda.
Josep Blanch i la creació del primer teleesquí.
Josep Blanch, nascut a Puigcerdà, va ser una figura clau en el desenvolupament de l’esquí a Catalunya. Apassionat per l’esport i amb coneixements d’enginyeria, Blanch va dissenyar i va supervisar la instal·lació del primer teleesquí d’Espanya a la pista de Fontcanaleta, a La Molina, l’any 1943. Aquest remuntador, probablement inspirat en els dissenys europeus com el de Constam o els models de l’empresa francesa Poma (que més tard popularitzaria els teleesquís), consistia en un cable d’acer sostingut per pilones i accionat per un motor, amb perxes que arrossegaven els esquiadors muntanya amunt.
El teleesquí de Fontcanaleta era un dispositiu senzill però revolucionari per a l’època. A diferència dels telecords anteriors, que eren rudimentaris i de poca longitud, aquest sistema permetia transportar esquiadors de manera eficient, cobrint un desnivell significatiu i amb una capacitat que, tot i ser limitada pels estàndards actuals, va ser un gran avanç. El disseny utilitzava perxes rígides amb un disc o una àncora al final, que els esquiadors es col·locaven entre les cames per ser arrossegats. La instal·lació d’aquest teleesquí no va estar exempta de reptes. La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) havia paralitzat molts projectes d’infraestructura, i l’Espanya de postguerra era un país amb recursos limitats. A més, la manca d’electricitat a moltes zones de muntanya, com es va veure més tard en casos similars a Andorra, va requerir solucions creatives.
Blanch, com a enginyer amb coneixements tècnics, probablement va importar components o coneixements d’Europa, on els teleesquís ja estaven en ús des del 1934, i els va adaptar a les necessitats locals, possiblement amb algunes modificacions pròpies. Sense proves concretes que indiquin que va inventar el teleesquí de zero, el crèdit se li atribueix pel disseny i la implementació del primer a Espanya, no per la invenció del concepte de teleesquí.
Impacte i llegat
La instal·lació del teleesquí de Fontcanaleta el 1943 va ser un esdeveniment històric que va transformar La Molina en una estació d’esquí moderna i pionera a Espanya. Aquest remuntador va facilitar l’accés a les pistes, va augmentar el nombre de visitants i va contribuir a la popularització de l’esquí com a esport de masses. Només quatre anys després, el 1947, La Molina va inaugurar el seu primer telesella, al Turó de la Perdiu, un altre pas cap a la modernització de l’estació.
L’impacte del teleesquí va anar més enllà de La Molina. Va establir un precedent per a altres estacions d’esquí a Espanya, com Candanchú (1945) i Navacerrada (1955), que aviat van instal·lar els seus propis remuntadors. A més, el treball de Josep Blanch va consolidar La Molina com un referent estatal, no només per la seva innovació tècnica, sinó també per ser la primera estació a oferir cursos d’esquí, un model que es va replicar a altres llocs.
El teleesquí de Fontcanaleta va ser un avanç tècnic, però també un catalitzador cultural. Va fer l’esquí més accessible a un públic més ampli, que ja no havia de pujar les pistes a peu, i va fomentar la creació d’una comunitat d’esquiadors a Catalunya. La Molina es va convertir en un centre d’activitat esportiva, amb competicions com la Copa del Món Femenina d’Esquí Alpí i els Campionats del Món de Surf de Neu en dècades posteriors. Aquest esperit innovador i esportiu continua avui, amb La Molina gestionada per Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) des del 1985, mantenint-se com una de les estacions més emblemàtiques del país.
