Francisco Ibáñez Talavera, és una de les figures més emblemàtiques de la historieta espanyola i catalana. El seu nom quedarà per sempre vinculat a personatges icònics com Mortadel·lo i Filemó, però la seva obra va molt més enllà. Nascut i crescut a la ciutat comtal, Ibáñez va deixar una empremta inesborrable en la cultura popular, sent reconegut com el gran mestre de l’humor gràfic del segle XX a l’Estat espanyol. Va deixar un llegat de més de 50.000 pàgines dibuixades i més de 100 milions d’exemplars venuts, convertint-se en una figura clau de la cultura popular catalana i espanyola. La seva habilitat per combinar humor absurd, gags visuals i una mirada satírica sobre la societat el va consagrar com un referent indiscutible del còmic humorístic.
Nascut al barri de Sant Martí de Barcelona, quatre mesos abans de l’inici de la Guerra Civil, en una família de classe treballadora amb un pare alacantí i una mare andalusa, Ibáñez va mostrar una passió primerenca pel dibuix i els còmics. Amb onze anys, ja va publicar el seu primer dibuix a la revista Chicos (1947), un fet que demostrava el seu talent precoç. La seva infància, marcada pel context de la postguerra espanyola, va estar influenciada pels còmics nord-americans i per autors com Josep Escobar, Peñarroya i el belga André Franquin, creador de Spirou. Aquesta barreja d’influències va donar forma al seu estil únic, caracteritzat per l’humor slapstick i una narrativa dinàmica.
Després de completar els seus estudis de comerç i peritatge mercantil, Ibáñez va treballar com a grum i oficinista al Banc Espanyol de Crèdit, una experiència que més tard inspiraria personatges com. El botones Sacarino. Tot i això, la seva vocació pel dibuix va ser més forta, i el 1957 va decidir abandonar la feina bancària per dedicar-se exclusivament al còmic, unint-se a l’Editorial Bruguera, una de les més importants de l’època.
El 1958, Ibáñez va publicar la primera historieta de Mortadel·lo i Filemó a la revista Pulgarcito. Aquesta sèrie, inicialment concebuda com una paròdia de Sherlock Holmes i el Dr. Watson, presentava dos detectius privats maldestres: Filemó, el cap colèric amb només dos cabells, i Mortadel·lo, un mestre de les disfresses amb una habilitat especial per provocar desastres. La sèrie, titulada Mortadel·lo i Filemó, agència d’informació, va evolucionar ràpidament, i el 1969 els protagonistes van passar a treballar per la T.I.A. (Tècnics d’Investigació Aeroterrestre), una paròdia de la CIA que va permetre a Ibáñez explorar temes d’espionatge amb un humor absurd i irreverent.
A més de Mortadel·lo i Filemó, Ibáñez va crear altres sèries emblemàtiques durant la seva etapa a Bruguera, com La família Trapisonda (1958), 13, Rue del Percebe (1961), El botones Sacarino (1963), Rompetechos (1964) i Pepe Gotera i Otilio (1966). Aquestes obres, publicades en revistes com Pulgarcito, Tío Vivo i DDT, reflectien la seva capacitat per retratar la societat espanyola amb un humor accessible i universal. La seva productivitat era impressionant: durant els anys 60, arribava a dibuixar i guionitzar més de 20 pàgines setmanals, consolidant-se com l’autor més prolífic i popular de Bruguera.
El 1969, influenciat per l’escola francobelga, Ibáñez va publicar El sulfato atómico, la primera aventura llarga de Mortadel·lo i Filemó, que va marcar un punt d’inflexió en la seva carrera i va obrir les portes al mercat internacional. Aquesta historieta, amb un estil més detallat i una narrativa extensa, va consolidar la sèrie com un fenomen cultural, donant lloc a publicacions com Mortadelo, Super Mortadelo i Mortadelo Especial.
El 1985, desavinences amb Bruguera van portar Ibáñez a abandonar l’editorial, perdent temporalment els drets dels seus personatges. No obstant això, el 1987, després de la fallida de Bruguera, Ediciones B va adquirir el fons editorial i va arribar a un acord amb Ibáñez per reprendre la publicació de Mortadel·lo i Filemó. A partir d’aquest moment, l’autor va incorporar elements d’actualitat a les seves històries, com esdeveniments esportius (Mundial 2022, Tòquio 2020), crisis socials (El Canvi Climàtic) o referències polítiques satíriques (El Tresorer, amb al·lusions a Luis Bárcenas). Aquesta capacitat d’adaptació va mantenir la sèrie rellevant durant dècades.
Ibáñez va vendre més de 100 milions d’exemplars de les seves obres, amb traduccions a més de dues dotzenes d’idiomes, incloent-hi alemany, portuguès, francès i italià. Mortadel·lo i Filemó també va ser adaptat al cinema, la televisió i els videojocs, amb èxits com la pel·lícula de Javier Fesser La gran aventura de Mortadel·lo i Filemó (2003), que va guanyar cinc premis Goya, i la sèrie animada de 1994. Entre els seus nombrosos guardons, destaquen el Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona (1994), la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (2002), la Creu de Sant Jordi (2021) i la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona, atorgada pòstumament el 2023.
Com a fill de Barcelona, Ibáñez va mantenir una connexió especial amb la ciutat. Va viure gran part de la seva vida al districte de Sant Martí, al barri de la Verneda, i la ciutat va retre-li diversos homenatges, com l’exposició al Cercle de Belles Arts de Madrid (2014) i la instal·lació de semàfors amb les figures de Mortadel·lo i Filemó al carrer Treball amb Concili de Trento, Ronda Sant Pere amb Passeig de Gràcia i Compte Urgell amb Manso. La seva obra, profundament arrelada en l’humor i la ironia, reflecteix l’esperit creatiu i resilient de la Barcelona de la postguerra.
Francisco Ibáñez va morir el 15 de juliol de 2023 a Barcelona, amb 87 anys, deixant un àlbum inacabat, París 2024, que va ser publicat pòstumament com a tribut al seu llegat. Va ser un narrador excepcional que va saber capturar l’essència de la societat espanyola amb un humor únic i universal. Com a barceloní, el seu llegat està intrínsecament lligat a la ciutat que el va veure néixer i créixer, i les seves creacions continuaran fent riure i inspirant generacions futures. La seva obra, plena de vitalitat i enginy, és un testimoni del poder del còmic com a forma d’art i expressió cultural. Ibáñez no només va fer riure, sinó que va ensenyar a llegir a generacions senceres. El seu humor, tant català com universal, continua viu en les seves vinyetes. I com ell mateix deia: “El millor premi és veure un nen amb els ulls com plats, emocionat perquè li firmo un llibre”.
