El Pi de les Tres Branques, situat al pla de Campllong, a Castellar del Riu (Berguedà), és molt més que un arbre: és un emblema carregat de significat històric, cultural i polític que representa la unitat dels Països Catalans. Aquest pi roig (Pinus sylvestris), amb les seves tres branques principals sorgint d’una sola soca, ha esdevingut un símbol de la identitat catalana, especialment vinculat a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.
Història i origen
L’arbre, que es troba a una altitud de 1.304 metres, va començar a guanyar rellevància al segle XVIII, quan fou associat a la Santíssima Trinitat per la seva estructura única de tres branques. El 1746, el bisbe de Solsona fins i tot va concedir indulgències a qui resés davant seu, reflectint el seu caràcter religiós inicial. Tanmateix, la seva transformació en un símbol patriòtic va arribar amb la Renaixença, especialment gràcies a Jacint Verdaguer. El 1888, aquest poeta va escriure el poema ‘Lo Pi de les Tres Branques’, on imaginava el rei Jaume I somiant sota l’arbre que es convertiria en sobirà d’Aragó, Catalunya, València i Mallorca. Aquest text va elevar l’arbre a la categoria de símbol de la unitat dels Països Catalans.
“Lo Pi de les tres Branques
és l’arbre sagrat,
que Déu plantà un dia
al cor del Català.”
El 1901, el propietari, Tomàs Campà, va cedir l’arbre a la Unió Catalanista, que va construir una torreta de protecció al voltant del tronc per preservar-lo. Malgrat aquests esforços, el pi va morir cap al 1913, possiblement a causa de danys per extracció de resina, intents de tala i altres agressions. El 1987, la Generalitat de Catalunya el va declarar arbre monumental, i avui el seu tronc mort, amb dues branques llargues i una trencada, continua dret com a testimoni històric. A uns 250 metres, el Pi Jove, un altre pi de tres branques, ha estat adoptat com a successor i símbol de renaixement.
El primer aplec nacionalista es va celebrar el 25 de setembre de 1904, convertint-se en una tradició anual fins al 1924, quan va ser prohibit per la dictadura de Primo de Rivera. Després de la Guerra Civil i la dictadura de Franco, l’aplec es va recuperar el 1980, i avui se celebra el tercer diumenge de juliol, aplegant independentistes i defensant la unitat cultural i lingüística.
Edat i característiques
Tot i que la seva edat exacta és difícil de determinar amb precisió, es creu que el Pi de les Tres Branques va prendre arrel entre 1630 i 1632, coincidint amb la construcció d’una masia propera. Amb una alçada de 25 metres, un perímetre a la base del tronc de 5,79 metres i una amplada de capçada de 15,84 metres, era un gegant natural que dominava el paisatge del pla de Campllong abans de la seva mort, l’any 1913. Els seus troncs individuals mesuren perímetres d’1,45 m, 1,91 m i 1,78 m a 1,30 metres d’alçada, reflectint la seva estructura impressionant de codominància múltiple. Encara que mort, la seva presència física i simbòlica continua sent poderosa.
Curiositats i significat
L’arbre ha estat testimoni de nombrosos esdeveniments i ha patit agressions vandàliques que en reforcen el caràcter mític. Al segle XIX, es van fer incisions per extreure resina, i un incendi al seu peu va afeblir-lo. El 1907, la Unió Catalanista va aixecar un mur de pedra per protegir-lo, tot i que això podria haver contribuït al seu declivi. Més recentment, el 2014, una branca (associada al País Valencià) va ser serrada en un acte de vandalisme, però va ser reintegrada amb èxit l’any següent.
Però el símbol no va morir: s’hi va plantar un “Pi Jove de les Tres Branques”, també amb tres braços naturals, molt a prop de l’original. Avui, aquest segon pi pren el relleu simbòlic i és el punt de reunió de l’Aplec actual, on es reuneixen moviments independentistes com l’ANC, ERC o Maulets. La seva resistència a atacs, com creus gammades pintades el 2010, i la seva capacitat de sobreviure com a tronc mort, el converteixen en una metàfora de la lluita catalana. A més, la seva representació apareix en llocs com la custòdia de la Patum de Berga i murals a l’Ajuntament de Barcelona, ampliant el seu llegat cultural.
El Pi com a símbol d’unitat
Les tres branques del pi han estat interpretades com les tres regions catalanoparlants principals: Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Aquesta idea, reforçada pel poema de Verdaguer, ha inspirat generacions de catalanistes que veuen l’arbre com un recordatori de la unitat lingüística i cultural malgrat les divisions polítiques. L’aplec anual, amb assistències que han oscil·lat entre centenars i milers de persones, serveix com a baròmetre de l’independentisme.
Tot i el seu estat actual, el Pi de les Tres Branques continua sent un far d’identitat. La seva història, marcada per la resistència i la transformació, reflecteix l’esperit d’un poble que busca preservar els seus valors. Com va escriure Verdaguer, “Preguem que sia aqueix pi l’arbre sagrat de la pàtria”, un desig que ressona avui com un crit de cohesió i esperança.
