En el marc de la Primera Guerra Carlina (1833–1840), el 9 d’agost de 1835, el Monestir de Santa Maria de Ripoll, un dels centres espirituals, culturals i polítics més importants de la història de Catalunya, va ser víctima d’un acte de destrucció devastador. Un batalló de l’exèrcit constitucional espanyol, conegut com els “Tiradors d’Isabel II”, va saquejar, incendiar i destruir aquest emblemàtic monestir, profanant tombes de figures cabdals com Guifré el Pilós i Ramon Berenguer IV, i assassinant dos monjos. Aquest episodi, marcat per la violència i la pèrdua irreparable de patrimoni, és una ferida oberta en la memòria col·lectiva catalana.
📜 Context Històric
El saqueig del Monestir de Ripoll es va produir en un context de gran inestabilitat política i social a Espanya. L’any 1835, el país estava immers en la Primera Guerra Carlina, un conflicte entre els liberals, que donaven suport a la reina Isabel II, i els carlins, que defensaven els drets al tron de Carles Maria Isidre de Borbó. Els “Tiradors d’Isabel II”, un batalló format per oficials i soldats liberals radicalitzats, actuaven en nom del govern constitucional, però sovint amb poca disciplina i motivats per sentiments anticlericals.
L’anticlericalisme era especialment intens en aquella època, alimentat per les tensions entre l’Església i els sectors liberals, que associaven els monestirs amb el suport al carlisme i a l’Antic Règim. A Ripoll, el monestir, fundat al segle IX per Guifré el Pilós, era un símbol de la identitat catalana i un dipòsit de documents històrics i culturals d’un valor incalculable. Aquesta condició el va convertir en un objectiu per als sectors més radicals.
⚔️ El Saqueig i la Destrucció
Segons els relats històrics, el 9 d’agost de 1835, cap a les dues de la tarda, al moment del toc de vespres, els assaltants van cridar el famós crit “¡Los facciosos escalan el monasterio!” com a preludi de la seva irrupció violenta al monestir. El batalló dels “Tiradors d’Isabel II”, en estat d’embriaguesa, segons algunes fonts, va irrompre al Monestir de Santa Maria de Ripoll. Els soldats van actuar amb una violència extrema: van incendiar el conjunt monàstic, destruint l’arxiu i la biblioteca, on es custodiaven manuscrits i documents únics que relataven la història dels primers comtes catalans i de la formació de Catalunya. A més, van profanar les tombes dels comtes, incloent-hi les de Guifré el Pilós, considerat el fundador de la casa comtal de Barcelona, i Ramon Berenguer IV, clau en la unió dinàstica amb Aragó. En l’atac, dos monjos van ser assassinats (Joan de Ros i Manuel de Llisach), afegint una dimensió tràgica a la devastació.
La destrucció de l’arxiu i la biblioteca va representar una pèrdua irreparable. Documents cabdals de la història nacional catalana, que podrien haver aportat llum sobre els orígens medievals de Catalunya, van ser reduïts a cendres. Aquest acte no només va afectar el patrimoni material, sinó també la memòria històrica i cultural d’un poble.
🔥 Destrucció de l’arxiu: una pèrdua irreparable
El dany cultural més irreparable va ser la crema de tot l’arxiu monàstic. Es declarava: “¡Al archivo, vamos a quemar el archivo!” mentre incineraven manuscrits, còdexs i documents medievals de valor incalculable per a la història de Catalunya. El saqueig del Monestir de Ripoll va tenir repercussions profundes. D’una banda, va agreujar la fractura entre els sectors liberals i els sectors més tradicionals de la societat catalana, que veien en el monestir un símbol d’identitat. D’altra banda, va contribuir a la desamortització eclesiàstica impulsada pel govern liberal, que va suposar la dissolució de molts monestirs i la venda dels seus béns.
Malgrat la destrucció, el Monestir de Ripoll va ser posteriorment restaurat, i avui dia continua sent un lloc de referència cultural i espiritual. Tanmateix, els danys causats el 1835 són irreversibles, especialment pel que fa a la pèrdua documental. Aquest episodi és recordat com un exemple tràgic de com els conflictes polítics i ideològics poden tenir conseqüències devastadores per al patrimoni cultural.
Aquest fet ens recorda la importància de preservar el patrimoni cultural com a pilar de la identitat d’un poble i la necessitat de reflexionar sobre les conseqüències de la violència en temps de conflicte. Avui, el Monestir de Ripoll segueix dempeus com un símbol de resistència i memòria, però les cicatrius del 1835 perduren com un recordatori de la fragilitat del nostre passat.
