El Caganer, la icona que des de fa anys i anys no pot faltar a cap pesebre de les llars catalanes, va sorgir entre finals del segle XVII i principis del XVIII, no com una figura del pesebre sinó representat en les rajoles decoratives en les quals es reproduïen escenes quotidianes de la vida o professions i oficis d’aquella època. Era l’època daurada dels gremis i les conegudes rajoles dels oficis es van fer molt populars.
I quina millor representació que la de l’acte tan quotidià que fem tots els humans un o més cops al dia, l’acte de defecar. A finals del segle XVII la figura del Caganer s’introdueix en els pesebres, que en principi es feien només en les parròquies i els convents.
A poc a poc es va anar introduint el costum de fer el pesebre a les cases particulars i al llarg del segle XVIII les llars de l’aristocràcia, en un clar sentit d’opulència, feien pesebres monumentals que eren visitats per l’alta burgesia catalana i en un racó d’aquell pesebre, mig amagat entre els arbres, no podia faltar la figura del caganer.
Durant molt temps l’explicació que s’ha donat a l’existència de la figura del Caganer és que era un vestigi dels antics cultes de fertilitat de la terra, símbol d’abundància i sort. Com tot fems d’animal, les defecacions humanes també són adob per la terra, per això posar el Caganer en el pesebre era un auguri de sort per aquella casa.
Aquesta atrevida figura del pesebre és l’altra cara de la moneda d’una representació del misteri del Nadal, el sobrenatural i la realitat es materialitzen en el mateix espai.
El Caganer tradicional es representa per un noi ajupit amb les natges al descobert i defecant, vestit de pagès, amb una armilla de llana i amb la clàssica barretina catalana. Actualment el Caganer, com si es tractés d’un programa informàtic, s’actualitza cada any amb la representació dels personatges més populars de l’any.
Us deixem amb el Muntatge dels alumnes de sisè de l’escola àngel guimerà de Tàrrega sobre el conte: El caganer, d’Anna Canyelles. Roser Calafell (Ilustradora)