Actualment és molt difícil veure aquella imatge a la qual estaven acostumats els nostres pares i avis quan entraven en un mercat, peixateria o bacallaneria, aquella imatge de barrils rodons plens d’arengades ben alineades. A Barcelona és pràcticament impossible, però a la Catalunya interior encara podem trobar en algun lloc com a les comarques del Pallars, la Noguera, les Garrigues o el Montsià.
No sabem exactament quan va començar el consum d’arengades, però segurament va ser durant l’edat mitjana, l’època d’or de la conservació del peix en sal. Ja es troba una cita en el “Libro del Buen Amor” de l’Arxipreste d’Hita.
“Cuantos son en el mar venían al torneo, arenques y besugos venieron de Bermeo“.
Ja des del temps dels romans acostumaven a conservar el peix en salaó, l’arengada és el nom que té la sardina amb salmorra i premsada, aquest procés es diu arengar i d’aquí el nom que rep aquest producte. Un cop la sardina arribava a port, les dones les netejaven i les posaven amb aigua i abundant sal, després les escorrien i les posaven en una mena de caixes cilíndriques per després sotmetre-les al premsatge.
El premsatge que habitualment dura vuit dies, consisteix a anar afegint pes cada dia fins que les arengades hagin expulsat tot l’oli que contenen. Quan estan llestes per a la venda es col·loquen en uns barrils que són els que acostumàvem a veure a les peixateries i bacallaneries.
Les arengades sempre han estat associades a la cuina dels pobres, segur que no hem vist un plat d’arengades a cap restaurant d’alta cuina. Una de les curiositats per la preparació d’una bona arengada és que s’acostumava a embolicar una arengada en paper d’estrassa i es posava en el marc d’una porta, es tancava la porta i així l’arengada s’aixafava i deixava la pell amb les escates al paper, llavors només havíem de triar la carn per fer una bona torrada de pa amb tomàquet i arengada.
Una altra curiositat és que en temps de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i en la postguerra a les cases de pagès catalanes acostumaven a penjar de les finestres amb una canya dues arengades agafades per la cua. Això era senyal que pels voltants hi havia una parella de la guàrdia civil, per això en aquells temps a les arengades també els hi deien “civils” o “guàrdia civil”. Les arengades servien com alerta pels republicans que sabien que havien de fugir per no ser detinguts per la Guàrdia Civil i si aquests preguntaven que feien aquelles sardines penjades, els hi deien que les posaven allà per assecar-les.
Un dels plats típics de les Terres de l’Ebre és la Clotxa que es fa amb arengades. Us deixem la recepta de la Clotxa feta amb un parell de guàrdies civils.
I per les terres de muntanya també s’acostuma a fer un Trinxat amb arengada. Us deixem amb la recepta que en Marc Ribas va fer al programa Cuines de TV3
