La petjada que va deixar Antoni Gaudí fora de Catalunya


1
Estàtua de Gaudí davant la Casa Botines de Lleó

Tots coneixem i de ben a prop el llegat que Antoni Gaudí va deixar a la ciutat de Barcelona, la Casa Batlló, la Casa Milà (La Pedrera), el Palau Güell, els Fanals de la plaça Reial, la Casa Vicens, el Parc Güell o la Torre Bellesguard entre altres, però Gaudí també va deixar la seva petjada fora de Catalunya amb tres obres.

“EL CAPRICHO” – COMILLAS (Cantàbria)

Comillas (Cantàbria) un bonic poble mariner situat entre Santillana del Mar i San Vicente de la Barquera, trobem moltes cases d’estil modernista, la que més destaca entre totes elles és la “Villa Quijano“, però tothom la coneix com “El Capricho” obra d’Antoni Gaudí.

Va ser construïda entre els anys 1883 i 1885 per encàrrec de Máximo Díaz de Quijano a Antoni Gaudí. Díaz de Quijano era un advocat que havia fet fortuna a Cuba i quan va tornar a la seva Cantàbria natal va voler fer-se una casa a Comillas, bressol de l’aristocràcia càntabra d’aquells temps.

El cunyat de Díaz de Quijano va ser Antonio López el negrer tractant d’esclaus, negoci amb el qual va fer fortuna a Cuba, per la seva col·laboració en la restauració de la monarquia i la desaparició de la II República, el rei li va atorgar el títol de Marqués de Comillas. La seva filla es va casar amb Eusebi Güell que coneixia a Gaudí i li va aconsellar a Díaz de Quijano que confíes en ell com arquitecte de la seva nova casa.

L’any 1883 Díaz de Quijano li va encarregar a l’arquitecte català la construcció de la seva Villa i encara que mai es van arribar a conèixer, ja que diuen que Gaudí mai va estar a Comillas, ell va confeccionar el projecte que va dur a terme un ajudant seu, Cristobal Cascante, ja que Gaudí en aquells moments estava treballant en la Casa Vicens a Barcelona.

Máximo Díaz de Quijano no va poder gaudir de la casa perquè va morir el mateix any que es va acabar l’obra, però es veu que era un gran amant del modernisme català, ja que el seu panteó al cementiri de Comillas és obra d’un altre arquitecte català, Lluís Domènech i Montaner.

Anys més tard la propietat de la casa va passar a mans d’un fill d’Eusebi Güell i aquesta va quedar abandonada. L’any 1975 l’Ajuntament de Reus, ciutat natal de Gaudí (no se sap exactament si va ser Reus o Riudoms), va voler comprar “El Capricho” i traslladar la casa, pedra a pedra, a Reus. Finalment l’any 1992 una empresa japonesa va comprar l’edifici i va obrir un restaurant,  actualment està destinat a museu.

“El Capricho” és d’obra vista i destaca per les seves tonalitats vermelles, grogues i verds. Decorada amb gira-sols com a senyal que és una casa pensada en l’orientació del sol. Cada habitació està orientada segons la trajectòria del sol en cada moment del dia, així als dormitoris els arriba el sol a primera hora del matí, al menjador al migdia i a la sala d’estar a la tarda. Tots coneixem l’estreta relació que tenia Gaudí entre l’arquitectura i la natura.

Altres detalls que destaquen en la casa són els barrots dels balcons en forma de clau se sol, una
vidriera amb un pardal sobre un orgue, o un altre amb una libèl·lula i una guitarra, motius que fan referència a la gran afició del seu primer propietari, Díaz de Quijano que a més de ser advocat, també era compositor de música, autor de la música de dues sarsueles “Mundo, amor y vanidad” i de “Terrones y pergaminos“.

“El Capricho” d’Antoni Gaudí va ser delcarat Bé d’Interès Cultural, l’any 1969. La Casa Vicens i “El Capricho” van ser les dues primeres obres d’Antoni Gaudí.

Ens traslladem a Lleó on trobem les altres dues obres que l’arquitecte barceloní va fer fora de Catalunya, El Palau Episcopal d’Astorga i la Casa Botines a la capital lleonesa.

EL PALAU EPISCOPAL D’ASTORGA (Lleó)

En Astorga, capital de la Maragatería (Lleó) trobem el Palau Episcopal, construït entre els anys 1889 i 1915. L’obra correspon al període neogòtic de Gaudí. Astorga ciutat ubicada estratègicament en el Camí de Sant Jaume, tenia un Palau Episcopal del segle X, però per Nadal de l’any 1886 va patir un greu incendi que el va destruir totalment.

En aquella època el bisbe d’Astorga era un català nascut a Reus, Joan Baptista Grau i Vallespinós, que com a bon reusenc coneixia l’obra de Gaudí i li va encarregar la construcció d’un nou palau. Gaudí que en aquells moments estava treballant en el Palau Güell i la Cripta de la Sagrada Família, va acceptar l’encàrrec. Després de tota la burocràcia administrativa, ja que l’obra l’havia de pagar el Ministeri de Gràcia i Justícia, Gaudí va rebre l’aprovació per l’inici de la construcció que es va adjudicar per la xifra de 168.520 pessetes.

El 24 de juny de 1889 es va col·locar la primera pedra i es van iniciar les obres, però quan l’any 1893 va morir el bisbe Grau les obres es van haver d’aturar perquè la promotora Junta Diocesana no anava gaire bé de diners i els pocs que tenia els volia destinar a altres serveis. Gaudí va dimitir per discrepàncies amb ja promotora i va retirar tot el personal català, principalment artesans i especialistes que s’havien desplaçat fins a Lleó per fer l’obra. Sembla que Gaudí també va tenir problemes per cobrar els seus honoraris per part del Ministeri de Gràcia i Justícia i això també va influir en la seva renúncia a acabar el palau.

A partir d’aquell moment altres arquitectes es van fer càrrec de l’obra amb els plànols de Gaudí, però també van tenir problemes i no van avançar gaire. El nou bisbe Julián de Diego i Alcolea a qui també li agradava l’obra de Gaudí va viatjar fins a Barcelona per intentar convèncer a Gaudí que tornes a agafar les rendes de la construcció, però l’arquitecte barceloní no va acceptar.

Finalment, un nou bisbe que va substituir a Julián de Diego i Alcolea, l’any 1905 va encarregar finalitzar l’obra a l’arquitecte Ricardo García Guereta que va acabar el Palau Episcopal d’Astorga sense tenir en compte moltes de les idees planificades per Gaudí, com per exemple els àngels que Gaudí volia posar a dalt del palau i que finalment van acabar als jardins.

Malgrat el nom que té, mai ha estat utilitzat com a Palau Episcopal, els seus usos al llarg d’aquests 106 anys d’existència ha estat diversos. Els soterranis van ser museu arqueològic, durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1936) va ser seu de la Falange i caserna d’artilleria activitat per la qual va patir grans desperfectes que no es van reparar fins als anys seixanta.

Actualment acull el Museu dels Camins, dedicat als Camins de Sant Jaume. Igual que “El Capricho” de Comillas, va ser declarat Bé d’Interès Cultural, l’any 1969.

LA CASA BOTINES (Lleó)

La Casa Botines a la capital lleonesa és la tercera obra de Gaudí que trobem fora de terres catalanes. Construïda entre els anys 1891 i 1892 és d’estil modernista però amb un toc de gòtic. Quan a Gaudí li van fer l’encàrrec de la construcció de la Casa Botines estava treballant en el Palau Güell de Barcelona i va ser Eusebi Güell el que el va posar en contacte amb els propietaris de la casa, dos empresaris lleonesos de la indústria tèxtil.

Els empresaris Simón Fernández i Mariano Andrés volien construir un nou edifici per ampliar el seu negoci, un gran edifici que els hi permetés emmagatzemar tot el gènere que tenien. A més volien que a les plantes superiors es fessin habitatges per a llogar-los a famílies de la burgesia.

Gaudí es va posar a treballar i va dissenyar una casa de set plantes inspirada en les construccions burgeses que hi havia a París i a Barcelona. En tan sols deu mesos l’obra estava acabada. En la planta baixa s’ubicaria la botiga, en el soterrani el magatzem, la primera planta es dedicaria a habitatge dels seus propietaris i les plantes superiors a lloguer per la burgesia.

L’any 1929 la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Lleó compra l’edifici per instal·lar les seves oficines a la planta baixa i continuar amb el lloguer dels habitatges. L’any 2017 la Fundació Obra Social de Castella i Lleó va decidir convertir la casa en museu i per primer cop es va obrir al públic.

Construïda de roca calcària, amb set plantes i quatre torres cilíndriques que ens recorden a les de la Casa de les Punxes de Barcelona de Josep Puig i Cadafalch, amb la teulada de pissarra i envoltada d’un fossat protegit per una reixa. De la façana destaca una gran estàtua de Sant Jordi amb el drac de tres metres d’altura col·locada damunt la porta d’entrada principal i davant mateix podem veure una estàtua de Gaudí assegut en un banc prenent notes. Una de les curiositats de la Casa Botines és que Gaudí va voler fer 365 finestres, una per cada dia de l’any.


T'agrada? Compartiex-ho!

1

Quina és la teva reacció

M'encanta M'encanta
4
M'encanta
Em diverteix Em diverteix
0
Em diverteix
M'agrada M'agrada
0
M'agrada
m'entristeix m'entristeix
0
m'entristeix
M'interesa M'interesa
1
M'interesa
Em fascina Em fascina
1
Em fascina

0 Comments

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.