Any rere any quan arriba el nostre aniversari tenim el costum de menjar un pastís amb tantes espelmes com anys fem aquell dia que bufarem mentre demanem un desig, però on va sorgir aquesta tradició que avui en dia està tan arrelada a la majoria de cultures occidentals del món?
Hi ha diferents teories al voltant de l’origen d’aquesta tradició, però les més acceptades són dues. Una que diu que va sorgir a l’antiga Grècia on era costum oferir dolços a la deessa de la lluna, Artemisa i sobre aquests dolços de forma rodona, posaven espelmes perquè quan les bufessin arribes el fum fins a la deessa. Diuen que mentre bufaven també demanaven un desig que el fum transportava fins a Artemisa i aquesta el feia realitat.
Amb el cristianisme, aquesta tradició es va considerar pagana, ja que els cristians no celebraven el naixement sinó que commemoraven la mort dels sants. Quan l’església va començar a celebrar Nadal, en el segle IV durant el regnat de Constantí I el Gran, per commemorar el naixement de Crist, la tradició de bufar les espelmes es va començar a acceptar.
Una altra teoria ens transporta a l’Alemanya del segle XVIII on era tradició regalar als infants un dolç on es col·locaven dues espelmes, una per representar la llum de la seva vida i l’altre que simbolitzava la dels anys que vindran. Aquesta festivitat s’anomenava ‘Kinderfest‘, no sabem si d’ella va sorgir la idea de batejar els ous de xocolata amb una joguina a dins com a ‘Kinder‘.
Les espelmes havien d’estar enceses durant tot el dia, així que quan es consumien es canviaven per altres i quan arribava la nit es bufaven. Es creia que el fum que desprenien arribava fins a Déu que els concedia el desig demanat.
Sigui una o l’altre el que està clar que s’ha convertit en una tradició el fet de bufar les espelmes en el dia del nostre aniversari. Durant aquest any i mig que portem de la pandèmia de la Covid-19 es va recomanar no fer-ho, ja que es podia expulsar el virus damunt el pastís que després ens mengem.
