El nom dels Vents en català i el seu origen


Els vents de la zona de la Mediterrània es representen com tots, amb la famosa Rosa dels Vents, un cercle que té marcats els rumbs de procedència del vent. Aquests es diferencien per la direcció des de la que bufen, la direcció d’allà on venen. A Catalunya existeixen molts noms per a designar els vents, en funció tant de l’àmbit geogràfic com de les situacions meteorològiques concretes. Només cal recordar la Rufa i el Torb que aixequen la neu del Pirineu.

La Rosa dels Vents es representa per 32 rombes units per un extrem i l’altre assenyalant el rumb sobre el cercle de l’horitzó. L’origen de la majoria dels noms dels vents la trobem en el llatí.

🪁  Tramuntana: És un vent fort i fred procedent del nord (N), que en algunes ocasions pot arribar als 200 km/h. Deriva de la paraula llatinatransmontanum‘, que vol dir més enllà de les muntanyes. Quan a l’antiga Roma bufava la tramuntana els romans deien que venia de més enllà de les muntanyes, referint-se al nord d’Itàlia, venia de més enllà dels Alps. La tramuntana que tenim a l’Empordà ve del nord dels Pirineus i del Massís Central Francès.

🪁 Gregal: Procedent del nord-est (NE), els romans el denominaven graegale, referint-se al fet que venia dels grecs, ja que bufava des de Grècia.

🪁 Llevant: El vent que ve de l’est (E). És un vent humit, perquè prové del mar. Ve de la paraula llatina levare, aquell que s’alça, fent referència al sol, el que ve per on surt el sol.

🪁 Xaloc: Procedent del sud-est (SE). No és gaire freqüent que bufi el xaloc als Països Catalans i quan ho fa, ho fa de forma moderada, però sovint és el causant de les onades de calor, ja que ve del nord d’Àfrica i del Sàhara i si ve acompanyat de pluja, ben segur serà de fang. El seu nom és de procedència incerta, però el més probable és que vingui del mot àrab shalúq que vol dir suau o fluix. En castellà l’anomenen ‘Sirocco‘ fent referència al fet que ve de Síria.

🪁 Migjorn: Vent del sud (S). El seu nom prové dels termes mig i jorn (giorno en italià) en al·lusió al pas del sol per la meitat del seu curs, per tant, quan el sol està al sud. Etimològicament, derivaria del llatí vulgarmĕdĭo diŭrno‘, migdia.

🪁 Garbí o Llebeig: El que ve del sud-oest (SO). Procedent del desert del Sàhara, sovint acostuma a anar acompanyat de sorra i pols fina. Normalment, el garbí o llebeig és anticipat per la calima (boira càlida) que apareix a l’horitzó cap al sud. El mot garbí etimològicament ve de la paraula àrab Tarabulus al-Garb’, nom de Trípoli (capital de Líbia). Llebeig ve del llatí libs, nom de Líbia, que és des d’on bufa el llebeig.

🪁 Ponent: Procedent de l’oest (O). Força freqüent als Països Catalans amb ventades moderades o fortes. És un vent procedent de terres atlàntiques pel que acostuma a ser fred, malgrat que quan arriba a Catalunya ja s’ha escalfat. És força sec i no acostuma a anar acompanyat de pluges. El nom etimològicament ve de la paraula llatina ponente el que ve de ponent, d’allà on es pon el sol.

🪁 Mestral: Vent procedent del nord-oest (NO). És un vent fort i molt freqüent en zones properes a la Vall de l’Ebre com els Ports de Beseit, el Delta o el Camp de Tarragona. El seu nom prové del mot llatímagistrale‘, que vol dir mestre, principal, d’aquí va derivar a mestral. A l’Aragó li diuen ‘cierzo‘.