La Flama del Canigó – Símbol de la nostra Identitat Catalana


3
6 shares, 3 points
Cim del Canigó – 2784 m

Una de les tradicions dels països catalans lligada estretament al solstici d’estiu és la Flama del Canigó, recordem la seva història.

No es tracta d’una tradició mil·lenària ni tan sols centenària, és bastant més recent. Tot va començar quan Francesc Pujades, un veí d’Arles de Tec, al Vallespir (Catalunya Nord), amb un gran sentiment de catalanitat, excursionista enamorat del Canigó i inspirat en el poema de Mossèn Cinto Verdaguer “Muntanyes del Canigó”, va decidir la nit del 23 de juny de 1955 pujar amb uns amics al cim del Canigó i encendre les fogueres de Sant Joan allà, per després repartir la Flama per totes les comarques dels països catalans.

Durant els onze anys següents la Flama del Canigó no surt de França, es limita a encendre les fogueres de la Catalunya Nord. El primer cop que traspassa la frontera és l’any 1966 quan arriba a Vic, en plena dictadura franquista, quan no era fàcil demostrar els sentiments de catalanitat i durant uns quants anys molts cops s’havia de fer sense publicitat i quasi amb clandestinitat.

A Barcelona va arribar l’any següent, 1967 on va ser rebuda oficialment per les autoritats municipals a la plaça de Sant Jaume, a partir d’aquí va anar cobrint tots els barris de la ciutat, la resta del país i baixant fins a arribar a València l’any 1973 i més tard l’any 1976 a Alacant.

Després d’anys de semiclandestinitat, amb l’arribada de la democràcia la Flama del Canigó reafirma el seu simbolisme de catalanitat, de reafirmació de la nostra cultura i del sentiment de país.

La Flama del Canigó no s’apaga mai, es guarda encesa al Castellet de Perpinyà i cada 22 de juny es puja al cim del Canigó, a mitjanit es fa la cerimònia de regeneració i tothom que vulgui pot prendre la seva flama per encaminar-se a encendre les fogueres del seu poble o ciutat.

Recordem el poema de Mossèn Cinto Verdaguer “Muntanyes del Canigó”

Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades,
més que més ara a l’estiu
que les aigües són gelades.
Tres mesos hi sóc estat
sens veure persona nada
sinó un trist rossinyolet
que nit i dia cantava;
mes ara em penso que és mort,
tres dies ha que no canta.

M’ha vingut enyorament
i una cruel mala gana.
Ningú no m’entén el mal,
ningú coneix el que em mata,
sinó una nina que hi ha
que és la meva enamorada.

Un dia jo l’encontrí,
l’encontrí a punta d’alba;
al torrent de Sant Martí
l’encontrí que ensabonava.
Jo li don el Déu-te-guard,
paraula no m’ha tornada;
jo que li torno a donar
i ella calla altra vegada.

Jo no sé amb què compara’t,
amb el vent o amb la gelada;
te compararé amb el vent,
que cada hora fa mudança:
al dematí vent serè,
a les onze marinada,
a migdia vent de dalt
i a la tarda tramuntana.

                                                          Mossèn Cinto Verdaguer

Us deixem amb el Quartet Mèlt, cantant Muntanyes del Canigó. Bona rebuda de la Flama del Canigó  i Bona Revetlla de Sant Joan.


T'agrada? Compartiex-ho!

3
6 shares, 3 points

Quina és la teva reacció

M'encanta M'encanta
10
M'encanta
Em diverteix Em diverteix
0
Em diverteix
M'agrada M'agrada
2
M'agrada
m'entristeix m'entristeix
0
m'entristeix
M'interesa M'interesa
0
M'interesa
Em fascina Em fascina
0
Em fascina

One Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada