Aquests dies es compleix el 42è aniversari d’un dels fets més obscurs de l’anomenada transició, l’assalt al Banc Central de la plaça de Catalunya de Barcelona en el que van mantenir segrestades a més de 250 persones durant 37 hores. Els assaltants demanaven l’alliberació del tinent coronel Tejero i altres participants en el cop d’estat que s’havia produït tres mesos abans al Congrés dels Diputats.
Tot va començar el dissabte 23 de maig del 1981 a les 9.10 del matí, quan els assaltants armats i encaputxats entren en la seu del Banc Central de la plaça Catalunya cantonada a la Rambla, on en aquells moments hi havia els treballadors de l’entitat bancaria i clients, en total més de dues-centes cinquanta persones.
Tot apuntava que es tractava d’un grup de membres de l’extrema dreta que volien l’alliberació dels colpistes, però la seva veritable intenció potser era buidar la caixa forta i fugir a través d’un túnel que pretenien fer des de la cambra cuirassada fins a les clavegueres. La població de Barcelona va estar atenta a la televisió tot el cap de setmana per seguir els esdeveniments. Onze atracadors mantenien el suspens de tota una ciutat.
La Policia Nacional i el grup especial d’operacions GEO (llavors encara no estava constituït el cos dels Mossos d’Esquadra), van desplegar un dispositiu especial, desallotjant la plaça Catalunya, la Rambla i els seus voltants. Els assaltants demanaven dos avions, un a Madrid perquè els colpistes poguessin fugir amb destí a l’Argentina i un altre a l’aeroport del Prat per poder fugir ells. Si no es complien les seves peticions en un termini de 72 hores, amenaçaven de matar cada hora un a dels segrestats.
Amb el pas de les hores la tensió anava creixent i un dels atracadors va disparar a un dels treballadors en una cama, un jove de 32 anys al qui la bala li va seccionar el ciàtic i li va causar una fractura òssia. El van deixar sortir per poder ser atès a l’hospital, així com altres ostatges a qui van deixar anar en grups petits, però sempre mantenint gent a dins per poder negociar.
Anaven passant les hores i les hipòtesis sobre la identitat dels assaltants eren contradictòries, es va arribar a dir que eren d’ETA per recaptar fons pels seus actes de terrorisme, algú els va relacionar amb elements d’extrema dreta, o potser només eren simples atracadors que volien el botí que custodiava el banc. Els colpistes es van desmarcar dels fets i fins i tot van renunciar a fugir si l’operació planejada pels assaltants sortia bé.
Diumenge al matí, els assaltants van donar un ultimàtum, si no atenien les seves peticions, a les 11.30 executarien a cinc ostatges. Els segrestadors anaven amb caputxes numerades i ells se citaven pel número per tal que ningú pogués escoltar un nom.
El delegat del govern a Catalunya i el director general de la policia, van aconseguir entrar al banc per parlar amb el segrestador núm. 1, que semblava ser el cap de la banda. Al voltant de les nou de la nit el tret d’un policia posa fi a la vida d’un dels segrestadors que mantenia encanonat a un ostatge en el terrat de l’edifici. A partir d’aquells moments comença una sèrie de foc creuat i tot fa pensar que es produiria una massacre.
En aquesta confusió total els ostatges aconsegueixen obrir la porta principal del banc i comencen a sortir, atemorits per les bales dels policies i intentant refugiar-se en portals propers o en el metro. Finalment a un quart d’onze de la nit es dóna per acabat l’assalt, es detenen diverses persones i es treu el cadàver de l’única víctima, un dels atracadors, un delinqüent habitual de 38 anys.
L’Audiència Nacional va condemnar a penes d’entre trenta i quaranta anys als acusats per l’assalt al Banc Central. El considerat número 1 de l’operació, José Juan Martínez Gómez, va fugir cinc anys després durant un permís penitenciari i va assassinar a dos policies en un atracament a les oficines de Telefònica de Sitges.
